"A Gaza els nens coneixem el sabor amarg de l'agonia de la pèrdua abans que el dolç sabor dels somnis" - Alia Khalid Madi explica en primera persona a ediario.es, un dels dies més terrorífics durant una de les ofensives a Gaza, quan tenia cinc anys.
Un dia a l'escola, el nostre mestre va entrar a classe, amb prou feines aconseguia balbucejar algunes paraules perquè havia pujat les escales corrent. Intentava dir-nos que havíem d'anar a casa el més ràpid possible i no va donar més explicacions. Vaig recollir els meus llibres, els meus quaderns per pintar i un llapis amb una ballarina que la meva mare em va donar com a regal de primer any d'escola. Després vaig sortir corrents al passadís com els altres per presenciar la que seria la primera tragèdia en els meus cinc anys de vida, una tragèdia que m'ha acompanyat des de llavors.
Les escales de l'escola eren plenes de gent i em va omplir de paüra la situació. Estudiants i professors corrien i cridaven des de tots els racons; les escales semblaven estretes, fosques i asfixiants. Tot i que mirar el forat de l'escala em va fer sentir com si m'estigués ofegant, mai no vaig dubtar i vaig seguir endavant per unir-me a la resta. Em vaig fusionar amb el corrent. No vaig fer cap esforç físic per baixar les escales, les empentes em portaven. Amb tant moviment un dels meus companys va caure per les escales. Vaig veure gotes de sang brollar del seu cap, tacant el terra blanc. En aquell moment, la meva visió innocent del món es va acabar. Era la primera vegada que veia brollar sang d'una persona, però no seria la darrera. El vaig ajudar i vam córrer junts a l'autobús.
Després d'aquell dia aterridor, em vaig quedar a casa jugant a fet i amagar massa vegades. M'amagava de les explosions ensordidores i recurrents, i altres vegades jugava al meu joc preferit, que era imaginar-me que era una astronauta i que el color ataronjat i vermellós que esclatava a l'altra banda de la finestra eren les estrelles que em visitaven. Estimava el cel, la lluna i les estrelles, i somiava amb un elixir màgic que transformés els humans en ocells quan volguéssim.
Una nit, mentre la meva família estava reunida al soterrani, els nens jugàvem a fet i amagar, com de costum. Ens amagàvem del so de les bombes i buscàvem el lloc més segur i càlid per ser nens en mons imaginaris. La meva cosina em deia que les explosions constants eren coets espacials que es llançaven contra les cases de les persones i jo em preguntava com podria ser cert si la meva professora m'havia ensenyat que els coets s'envien a la lluna, a l'espai exterior, no a les cases. El meu cervell de cinc anys va trigar molt a comprendre el concepte de crueltat i horror, però a aquesta edat vaig començar a reconèixer un altre tipus de coets: coets de la mort, coets del diable.
Els atacs van durar setmanes. Quan les explosions finalment van cessar, vam haver de tornar a escola. Els carrers eren molt diferents: fosques, malenconioses i amb cendra. La destrucció era per tot arreu. Em va sorprendre veure que la meva escola havia esdevingut un munt d'enormes carpes blanques envoltades de càmeres. Vaig pensar que era una mena d'obra de teatre que havien muntat els nostres mestres, així que no em va importar gaire. Quan vaig tornar a casa, el meu pare va dir que m'havia vist a la televisió. Vaig dir que havia vist càmeres, però que no entenia per què, i el meu pare em va explicar que l'exèrcit israelià havia bombardejat l'escola. Va ser llavors quan vaig saber que les cendres en pols que havia vist eren les antigues parets de la meva escola.
Els nens de Gaza creixem molt de pressa i coneixem el sabor amarg de l'agonia de la pèrdua abans que el sabor dolç dels somnis. La mort ens caça i si no ens mata, mata els nostres somnis. L'experiència més dura per la qual es pot passar aquí és estar a càrrec d'un nen. És difícil consolar un menor, sabent massa bé que una vegada vas ser nen i vas estar exposat al mateix trauma durant la guerra.
Sempre vaig voler ensenyar-li a la meva germana petita, Nour, la bellesa de l'art, la ciència, els idiomes i com crear el seu propi món imaginari abans que la guerra li ensenyés la nostra cruel i corrupta realitat. Perquè ella és, com va dir una vegada Wordsworth:
“Una simple nena/que respira lleument/i sent la seva vida a cada membre/què hauria de saber de la mort?“
Però ja fa dues guerres, quan arribava l'hora de dormir, la meva germana ja no aconseguia fer ull. L'espantava la foscor que s'apoderava del barri i l'absència de calma provocada pel brunzit dels drones, un so que li traspassava els ossos. Així que vaig decidir narrar-li la història del Petit Príncep.
A mesura que les explosions fora es feien més i més fortes i el cel s'omplia de color sagnant, no vaig poder evitar mentir i dir-li que eren estrelles, tal com em solia dir a mi mateixa quan tenia la seva edat. Vaig tractar de convèncer-lo igual que vaig tractar de convèncer el meu jo més jove, que només eren “estrelles”, les mateixes estrelles que comptava cada nit i a les quals els demanava un desig abans de dormir.
Ara ja no compto estrelles, però segueixo desitjant cada nit pau i alegria per a tots els nens i nenes de Gaza.
La religión es el opio del pueblo, actúa como adormidera. Marx supo definir bien lo que es la fe llevada al extremo. Palestinos y judíos son del mismo gen, tribus diferentes, si, pero el mismo gen, son hermanos, man que les pese. Pero aquí puede más la religión, las dos de libro, inmutables, aunque hayamos llegado a la Luna, inmutables a pesar del trascurso de milenios.
ResponEliminaCuando un defensor a ultranza de una religión hace lo que sea por decir que la suya es la verdadera, ya no es creyente, es fanático.
Salut
No hombre, no. La religión no es la causa. Es solo la excusa perfecta para cuando uno (u otro) ya ni se acuerda de porque se pelea.
EliminaÉs que es podria parlar quasi de Guerra Civil al conflicte entre Palestins i jueus. Una guerra que Israel sap que no podrà guanyar mai, però que és la seva única possibilitat de supervivència.
ResponEliminaEls fanàtics - veieu - tots son gent de bona fe, deia Fuster.
Salut.
Es terrible lo que tienen que vivir los habitantes de Gaza, es como un campo de refugiados en constante estado de guerra. Precioso el texto…. y sí, por absurdo que pueda parecer resulta que el recrudecimiento de los ataques de los últimos días se debe al uso de la mezquita Al-aqsa que es el tercer lugar más sagrado de los musulmanes y el más sagrado para los judíos, el caso es que se firmó un acuerdo de statu quo entre Israel y Jordania para regular su uso, según este tratado Jordania es la custodia de estos recintos, pero como los detalles del acuerdo cambian constantemente. Los musulmanes consideran que las incursiones de la policía israelí en la mezquita una gran provocación y cada dos por tres se desata la violencia. Lo que parece es diferente esta vez, es que se produce en un clima de niveles récord de violencia entre israelíes y palestinos, y de retórica incendiaria hacia los palestinos por parte de algunos de los ministros de ultraderecha del gobierno israelí… así que sí, el fanatismo religioso otra vez haciendo de las suyas… si es que no aprendemos ni atados : (
ResponEliminaMuchos besos a pesar de los pesares
La composición del actual Gobierno de Israel, empeora la situación de por sí ya complicada. Y no solo es por la religión, es un problema muy enquistado, muy antiguo y que además no tiene solución.
ResponEliminaHace tiempo escribí este poema.
PALESTINA
Pols, plors, por
angoixa, remor
remor d'angoixa
Pols, plors, por
crits, detonacions
aldarulls, venjances
venjances i aldarulls.
Sang i ferits
morts i sang,
infants i adults
innocents i culpables.
Culpables de res
innocents de tot
Ignomínia i sang
ferits i sang.
I morts,
morts,
morts.
I els déus, on són?
* * *
.
Jugando a los dados, FRANCESC! Los dioses, por ahí perdidos… mientras aquí abajo nos partimos la cara por cómo se llama uno u otro. Es verdad que el tema está absolutamente enquistado y de fondo, no deja de ser una lucha por quien tiene más derecho a estar donde está, pero además odios ancestrales que ya nadie puede curar. Precioso el poema, de verdad verdadero, para desgracia de todos
EliminaUn abrazo grade!
Los dioses están por otras cuitas menos terrenales.
Elimina¿los dioses? ¿Dónde van a estar? Por los países árabes, de parranda.
EliminaAl països àrabs de tabola hi ha l'Emèrit i el Froilán.
ResponElimina