Tres afirmacions d’ús habitual entre cecs i sords immunes a la realitat. Per força us han de sonar recurrents. Primer, a Espanya paguem pocs impostos. Segon, si ens comparem amb altres països, hi ha marge per apujar-los i crear-ne altres de nous. Tercer, si volem serveis de qualitat cal contribuir més del que ho fem.
És de suposar que, després de llegir l’informe que acaba de publicar l’ Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) sobre els impostos i altres càrregues sobre els salaris ( Taxing wages 2022 , en anglès tot sembla més seriós i creïble!), aquesta cançó de la desraó s’anirà acabant. I acceptarem –uns amb orgull, altres amb desesperació i la majoria amb la indiferència del tant se val barretina vermella com vermella barretina, entre els ciutadans del món que suporten més obligacions econòmiques de diferent signe imposades per l’Estat.

Deixem al marge el judici de valor sobre el que és particular. Però, sisplau!, eliminem ja de la cultura popular la pesada fake news que a Espanya no ens gratem prou la butxaca en impostos. I això que no hem afegit a l’equació la variable de la catalanitat, un element que ja ens situa en posicions de Champions League pel que fa a exacció impositiva.

La suma d’IRPF i cotitzacions socials a càrrec del treballador és de les més elevades dels països estudiats per l’OCDE. De mitjana, un 39,3% del salari de l’empleat s’esfuma entre els dos conceptes. Encara ens en queda un 60,7%, diran els optimistes. Descompteu-hi els impostos indirectes i els de les administracions, que l’estudi no comptabilitza. I afegiu-hi que la mitjana dels països estudiats està en un 34,6%, 4,7 punts per sota de l’espanyola. I ara, si us queda coratge, ànim i força insistiu que no paguem prou impostos. Molt em temo que serà que no. Mentre us ho penseu, rellegiu un altre cop i per si de cas: el sou que rep un empleat es redueix a sis de cada deu euros del total del seu cost laboral. I el que queda per tributar! Convenientment justificat, clar, pel recaptador estatal, autonòmic o local.

Però encara no us n’aneu, que hi ha més teca. L’OCDE ha corroborat que la pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors espanyols el 2022 va ser d’un 5,3%. Som, doncs, el gran cranc de les grans economies europees. Caminem cap enrere com ningú. També en això estem en el pilot. La negativa del Govern de Pedro Sánchez a deflactar l’IRPF per ajustar-lo a la inflació ha fet del Ministeri d’Hisenda un còmplice necessari del nostre empobriment. No només som més mísers, sinó que ens han encarit la factura fiscal. Hi ha un refrany que refereix al beure i al banyam per explicar paradoxes d’aquest tipus. És sabut a quin refrany ens referim.

El 2023 la cosa no anirà millor. A la inflació –sumem-hi ara la sequera–, que continuarà elevada, caldrà afegir-hi noves càrregues al treball; com els costos de l’impost d’equitat intergeneracional que va entrar en vigor el primer de gener d’aquest any. D’intergeneracional, apuntem, en té el nom. En realitat és un pas de rosca més al cargol que cargolem en aquest país des de fa ja una pila d’anys: carregar a l’esquena dels més joves la legítima aspiració dels que pentinem cabells blancs de mantenir el nostre nivell de renda tan elevat com sigui possible amb la vista posada en la jubilació.

I queda, per descomptat i més enllà del que fa referència als governs, la poca predisposició empresarial a incrementar els salaris, encara que en paral·lel es presumeixi en alguns sectors i activitats de beneficis rècords. Tant plantar cara en sopars i dinars –les petites companyies–, notes de premsa –les mitjanes– i rodes de premsa i comunicats a la CNMV –les grans cotitzades– i no hi ha manera de traduir en increments salarials tant exercici de presumptuositat.

L’empleat espanyol ve a ser el mateix que un peix destinat a moixama. Penjat a assecar-se d’un ganxo a cada ganya. El del Govern central en una, i a l’altra la del seu patró (quan presumeix de beneficis). Pacte de rendes, en deien. Ca! -  Moixama d’assalariat espanyol - Josep Martí Blanch - lavanguardia.com