Ateisme antic i modern - L'ateisme antic, i especialment el dels atomistes, que n'és el referent més seriós, criticava la religió pel temor que era capaç de provocar entre els creients. L'ateisme modern la crítica per dues raons oposades: o bé perquè no admet competidors a l'oferta de consol (Marx i la religió com l'opi del poble) o perquè no admet competidors a la seva oferta d'angoixa (Heidegger i l'existencialisme). Gregorio Luri.

Ateisme i virtut - Per a Robespierre, aquell home ebri de virtut republicana, l'ateisme era un vici exclusiu de senyorets ociosos i dels seus filòsofs falders, pensadors de saló. «L'ateisme és aristocràtic», arriba a escriure el novembre de 1793. Per contra, la idea d'un ésser suprem (a Robespierre sempre ressona la veu de Rousseau) que vetlla per la innocència de l'oprimit i castiga el crim aparentment triomfant, és completament popular (això és el que escandalitzarà Marx). Sentia una gran animadversió contra els filòsofs que confonien la causa religiosa amb la dels dèspotes i veien conspiradors contra l'Estat en tot aquell que anava a missa. Són enemics del poble, conclou Robespierre, que pretenen forçar-lo a veure en la Revolució el triomf de l'ateisme, i no el de la virtut, quan l'ateisme és un crim polític. "L'ateisme és l'antítesi de la virtut, i per tant és antirepublicà". Per això mano a la guillotina Anacarsis Cloots, aquell «enemic personal de Jesucrist» (són les seves pròpies paraules).

«Predicar l'ateisme», afegeix Robespierre, «no és res més que una manera d'absoldre la superstició i d'acusar la filosofia; i la guerra declarada a la divinitat no és res més que una diversió a favor de la reialesa». En conclusió: «Subjectem la moral a bases eternes i sagrades; inspirem en l'home aquest respecte religiós per l'home, aquest sentiment profund dels seus deures, que és l'única garantia de la felicitat social.»

Ateisme. Tres aforismes

José María Pemán: «L'ateisme no és res més que el plural de Déu».

Pascal Quignard recull a Los desazornados aquesta definició de Sade: «L'ateisme és l'explosió de la representació que les societats es fan de si mateixes».

Chesterton: «Si no hi hagués Déu, no hi hauria ateus».

Atenció - No hi ha superfície a la terra que ens cridi més l'atenció que un rostre humà.

Auschwitz - Adorno va escriure el 1944: «Després del que va passar al camp d'Auschwitz cal ser un malvat per escriure un poema». Va repetir aquesta tesi amb tota la seva intensitat el 1961, negant-se a restar-li gens ni mica de la seva força.

El més obvi és que no és impossible la grolleria dels turistes que es fan fotos a l'entrada d'Auschwitz com si estiguessin competint en un concurs de vulgaritat narcisista. Un milió de morts no és per ells més que el context de la seva selfie.

Per què hauria de ser impossible la poesia si és possible la vulgaritat?

Wittgenstein ha escrit que «del que no es pot parlar, millor callar-se». Però per què callar? ¿Potser davant la pobresa de la paraula no es pot saltar, mossegar, escopir, acariciar o udolar?.

Adorno contesta en part aquesta pregunta el 1966: «El patiment perenne té tant dret a l'expressió com el martiritzat a udolar, per això potser ha estat fals que després d'Auschwitz ja no es pot escriure cap poema. Però no és falsa la qüestió menys cultural de si després d'Auschwitz es pot continuar vivint, sobretot de si ho puc fer qui casualment va escapar i qui normalment haurien d'haver matat».

Paul Celan ho va intentar i va acabar llançant-se al riu Sena des del parisenc pont Mirabeau, el 1970. El seu suïcidi és l'últim gest del supervivent que no pot parlar ni romandre callat davant la normalitat de la vida quotidiana. Va intentar escriure poemes en què la bellesa del llenguatge no emmascarés la tragèdia. Va escriure, de fet, contra el llenguatge.

Però sabem que a la pràctica de la deshumanització programada d'Auschwitz també hi va haver poesia. Entre els cadàvers, els munts de femta, les cendres humanes de les xemeneies i la programació sistemàtica de l'odi a un mateix, hi va haver els que van resistir afirmant-se amb orgull com a éssers provisionalment vius. I per això van buscar l'empara de la poesia. La pregunta de si és possible la poesia es pot respondre d'aquesta manera: Continua sent necessari negar tota possibilitat de victòria pòstuma a Hitler? Si creiem que sí, aleshores continua tenint sentit l'esforç de santificar la vida i de mantenir encesa la flama sagrada de la poesia.

Autenticitat - «M'agradaria pensar que hi va haver una altra època (o un altre lloc) en què les coses eren diferents. No hem vist mai una vida autèntica… i no la veurem....» (Henry Miller, Tròpic de Capricorn). «Només som autèntics quan cap talent no ens destorba...» (Cioran)

Autoamnistia - Peter Sloterdijk: «La mentalitat de l?esquerra contemporània em sembla marcada per una inclinació per a la qual proposo el terme autoamnistia. L'esquerra contemporània és la part de la societat que té el privilegi de perdonar-se a si mateixa els seus propis errors». Tot està perdonat, segons l'esquerra, a qui té la bona voluntat de canviar el món. Tot és permès a la Guàrdia Roja del temps. Tot passa com si els crims d'esquerra fossin crims sense criminals.

Autodiàleg - El pensament, va dir Plató, és el diàleg interioritzat. Pensar amb un mateix. Per això, com va entendre Unamuno, un autodiàleg no és un monòleg.