ADÉU AL TODÒLEG

Quantes vegades ens hem trobat amb algú que es lamenta, abans de res aquell disposat a escoltar, que el seleccionador nacional no alineés a tal o tal altre jugador amb qui, sense cap dubte, haurien plogut els gols? Passa el mateix amb assumptes polítics, de salut, de mecànica de l'automòbil o de la millor tècnica per aconseguir que el suflé quedi esponjós. Sempre hi ha algú que dóna lliçons de tota la resta, sigui o no expert. Encara més, normalment no ho és, però actua com si sabés de tot. Amb no poca sorna, les xarxes socials els anomenen 'todòlegs'.

La psicologia té un nom: l'efecte Dunning Kruger. “És aquesta gent que només ha llegit mig llibre d'alguna cosa, però pensa que en sap un munt. Al pol oposat tenim la síndrome de l'impostor. Aquesta persona que sap molt d'un tema, però és conscient que li queda molt per saber i dubta si el seu comentari aportarà. Fins i tot, de si és completament correcte”, assenyala el creador del podcast Entén la teva Ment, Molo Cebrián, en una nova xerrada de la sèrie Millor Connectats, una iniciativa de Telefònica.

Aquest pudor a expressar una idea en públic neix de la prudència, però també, del temor al linxament públic amb comentaris xàfecs com 'ja va sortir el espavilat', 'em vindràs a donar lliçons tu' o, en temps de negacionisme, ' és que us tenen enganyats”. Aquesta dicotomia surt cara a la societat, ja que al final se sent més els que no saben, mentre els que saben romanen en silenci per no patir burles, insults o haver de defensar a capa i espasa qualsevol idea.

No tot és blanc o negre – La polarització de qualsevol debat o conversa, per intranscendent que sigui, fa que no sigui possible una comunicació efectiva. Fins i tot, que una cosa tan humana com una xerrada distesa entre cunyats al sopar de la nit de Nadal acabi en baralla, intercanvi d'exabruptes i un 'no torno més a casa dels teus pares'. Aquesta simplificació del món entre bons i dolents, amb mi o contra mi, tot blanc o tot negre, en realitat –explica Molo Cebrián– respon a la inèrcia del nostre cervell per processar les coses de la manera més ràpida i simple.

Compara el cervell amb la memòria d'un ordinador.- “Tenim una memòria ROM i una RAM. Resulta que aquesta RAM és nana. Com que necessitem prendre decisions molt ràpid, el més immediat és simplificar els missatges. Dividim el món en bons i dolents i, per descomptat, ens incloem entre els bons”, declara. Gràcies a aquesta tripijoca mental els humans han sobreviscut des de la nit dels temps, “perquè si haguéssim d'analitzar amb detall cada cosa que ens passa, trigaríem molt de temps a processar i prendre decisions”.

La cara B d'aquesta estratègia és que, per simplificar els missatges, ho dibuixem tot en blanc o negre, sense gamma de grisos. Així resulta complicat entendre que allà fora també hi ha colors. I no diguem ja valorar-los, donar-los credibilitat o assumir que a altres els pugui semblar millor el verd llima, el taronja vermellós o el lila degradat.

La comunicació és cosa de dos - Hi ha qui parlen per conversar, i qui parlen només perquè els escoltin. “Perquè hi hagi una comunicació efectiva deu haver escoltat activa, amb empatia, intentant comprendre què sent el nostre interlocutor. I això no sempre passa. Quant de temps portem sense gaudir d'una xerrada perquè, com que tenim un punt molt egocèntric, només escoltem el nostre discurs? Sabem que el del davant està parlant, però, en comptes d'escoltar, estem desitjant donar el nostre testimoniatge i pensant la resposta”, afegeix. Suggereix abandonar aquest yoisme i escoltar el contrari, “simplement pel plaer d'escoltar. I després pren-te un temps si vols per respondre”.

Però no n'hi ha prou d'estendre ponts i empatia als altres. Perquè una conversa sigui equilibrada i ens aporti valor ens hem de sentir lliures a expressar la nostra opinió, sigui o no encertada. Fins i tot, a canviar de manera de pensar si trobem arguments vàlids. “És un altre pilar de la comunicació assertiva. Una conversa ha de ser empàtica, però amb autocura. No tenim perquè anar convencent els altres, però sí sentir-nos còmodes expressant el que sentim, que de vegades aguantem massa perquè no hi hagi problemes”, afegeix el creador i presentador del podcast de psicologia més escoltat en espanyol: Entén Tu Mente.

Assegura't que t'entenen bé - Els malentesos són font de desacords i fins i tot d'odis acèrrims que passen de pares a fills. En temps de les xarxes socials i de les comunicacions ultra ràpides es multipliquen les possibilitats que un missatge no quedi del tot clar i es tergiversi. “El responsable que el missatge arribi bé al receptor sempre és l'emissor. És tan senzill com preguntar “escolta, t'ha quedat clar això? No vol dir que comparteixin els teus punts de vista, sinó assegurar-te que els han entès”, declara. Aquesta obertura al fet que l'altre rebi i entengui el meu missatge, encara que no el comparteixi, i viceversa, ens ajuda a moure'ns confortablement a tota l'escala de grisos. “Així serà més fàcil que arribin amistats que ni imaginaves que poguessin arribar a la teva vida”, apunta.

La incapacitat d'escoltar redueix els grups Tots tenim un biaix. Factors diversos com la nostra cultura, el nostre entorn, el nostre nivell socioeconòmic o el nostre grau de formació determinen la manera com veiem el món. I això contribueix encara més a la polarització social. En altres paraules: ens agafem com un clau cremant a allò que ratifica el que som o pensem. “Tendim a quedar-nos amb la nostra opinió, malgrat que les dades ens diguin objectivament no estem en raó. T'agafaràs a qualsevol cosa per no veure que estàs equivocat, perquè assumir que estàs equivocat fa mal i no volem que res ens faci mal. Per això seguim els mitjans de comunicació que reafirmen les nostres idees com ho faríem en una rotllana amb els nostres amics”, conclou.