Fins al 29 d’aquest mes hi ha, al Centre Pompidou de París, una exposició immersiva: Negra: la vida desconeguda de Claudette Colvin..


En més d'una ocasió hem comentat amb Júlia Costa de com se'ls guanya descansat Monzó a l'hora d'escriure els seus articles, i crec que així és. Però, convindreu amb mi que Monzó sap treure profit de noticies que si no és per a ell no ens arribarien. Aquesta del seu article d'avui a la vanguardia, és una d'elles.


"És prou sabut el cas de Rosa Parks, que el desembre del 1955 es va negar a aixecar-se del seient d’autobús que ocupava per cedir-lo a un blanc, tal com obligava la llei en aquella època. Però poca gent sap que, nou mesos abans de l’històric gest de Parks, Claudette Colvin va fer el mateix: negar-se a cedir el seient a una blanca que acabava de pujar al bus. S’hi va negar tot i que el conductor l’hi va requerir i va amenaçar-la de cridar la policia, cosa que finalment va fer. Hi van anar dos policies i la van detenir.

Llavors ¿per què Parks ha passat a la història com la primera negra que es va negar a cedir el seu seient a un blanc? Doncs per una qüestió de màrqueting. Claudette Colvin estava embarassada i era soltera. Els líders negres van decidir no parlar-ne. La mateixa Rosa Parks va explicar-ne els motius: “Si la premsa blanca aconseguia aquesta informació, hi haurien sucat pa. Haurien dit que era una mala noia i el seu gest hauria fracassat”.

¿Si ets el primer, la glòria, i si ets el segon, l’oblit?. És un motiu raonable, atesa la lluita antisegregacionista d’aquells anys. Com al taulell d’escacs, a cada moviment has de preveure com l’aprofitarà el contrincant per contraatacar-te. Un motiu raonable, però, que no ha impedit que al llarg d’aquestes prop de set dècades Colvin s’hagi sentit menystinguda: “La gent jove es pensa que, simplement, Rosa Parks es va asseure en un autobús i la segregació es va acabar, però no va ser gens així”.

Aquesta disputa pel primer lloc del podi m’ha fet pensar en la que, enguany, des de Sant Jordi hi ha per saber quin ha estat exactament el llibre més venut. Cada tants dies te n’anuncien un de diferent. És tan grotesca que pot ser que fins i tot passi a la història i d’aquí a un temps en facin també una exposició immersiva, si no al Pompidou, almenys al Museu Darder".