“Espanya és racista”. Un trending topic que va pel camí dels jutjats de la mà del polèmic Vinicius. El perfil de qui dicta la sentència convida a qüestionar la seva autoritat i ser comprensiu amb qui alleugereixi l'acusació. La temptació és gran. El davanter del Reial Madrid és protagonista al camp i, provocador, busca protagonisme a la grada. Que ho sigui com a diana de crits de “mono, mono” no és tolerable. Que les xarxes justifiquin el feixisme, el racisme i la violència, menys.

Twitter és la pitjor taverna, però també la millor hemeroteca exprés. El 1998 en el Camp Nou es deia “macaco” a Roberto Carlos, que batejava Barcelona com la “ciutat més racista d’ Espanya”. El 2005, Samuel Eto’o celebrava els gols amb la samarreta del Barça imitant una mona: “Em diu mico algú que paga la seva entrada per veure el mico, així que l’imito perquè és el que han vingut a veure”.

Emparats per l’antic anonimat de les grades cridar “mico” a un jugador negre es païa com un desfogament que anava seguit de la fascinació. “Em criden mico i després et demanen una foto...”. El 2014, a Dani Alves li llancen un plàtan. Se’l menja. Eto’o li mostra suport posant amb un plàtan i el seu Ferrari: “Soc un mico”. Aquell any, el Bernabeu es tanca parcialment pels crits racistes en un Reial Madrid-Bayern. Van aparèixer aguilons i esvàstiques a la grada... És un no parar...

Els estadis de futbol han estat terreny d’impunitat per a grups ultres que no entenen de convivència, sinó de violència. Els Ultra Sur i els Boixos Nois van ser oficialment exterminats, però quan la grada de Mestalla se suma al cor de “ mico, mico” evidencia que el problema persisteix i és fora del camp.

La proliferació de càmeres ajuda a identificar i expulsar qui insulta i a netejar consciències. Els jutjats augmentaran el càstig. Vinicius, com Eto’o, es pot escapar amb la seva luxosa col·lecció de cotxes; els que pateixen el racisme a l'escola, per accedir a una feina digna o llogar un pis, no.


Vinicius pot fugir en el seu cotxe luxós; qui pateix el racisme a l'escola, per una feina o llogar un pis, no.


A les institucions han aterrat homòfobs, racistes, antifeministes... De bracet de Vox, ocupen càrrecs els que vinculen immigració i delinqüència: “Uns els obren les portes, d’altres els financen i el poble els pateix”, escrivia Santiago Abascal al gener. Si el racisme és “un problema” de LaLiga, ho és més al carrer.

No és antimadridisme, sinó una xacra que cal exterminar. Vinicius és lluny de l’exemplaritat i els valors que es pretén atribuir als ídols de masses. D’això només se’n poden ocupar ell i el seu club. La resta és cosa de tots. - Isabel Garcia Pagan - lavanguardia.cat