Els populars viatges de l'Imserso estan perdent el sentit amb què es van dissenyar a finals del segle XX, com també aquell concepte d'envelliment actiu que va posar en marxa l'Organització Mundial de la Salut (OMS), que es va estendre com l'escuma pel món desenvolupat i que va aconseguir ficar a la medul·la dels grans la necessitat vital de moure's per evitar, o almenys endarrerir, el deteriorament. Tots aquests plans, i molts més, van servir (i molt) per canviar el concepte que fins aleshores imperava de la darrera etapa de la vida. 

Però tot això ha quedat obsolet amb els anys davant l'arribada de nous jubilats amb un poder adquisitiu més gran, que tenen interioritzada la necessitat de mantenir una vida activa i que, en la majoria dels casos, han viatjat no només per Espanya, sinó per estranger. Nous jubilats que es neguen a ser arraconats pel sol fet de complir anys i que amb els seus nous hàbits i actituds estan modificant significativament el concepte de la vellesa.

“Tenim un model de jubilació que adotzena i deixa un paper residual a la gent gran. Això canviarà”

Un canvi, però, que serà molt més radical la propera dècada quan uns 14 milions de persones formen part d'aquest col·lectiu i que provocaran una autèntica revolució social, assenyala Javier Yanguas, gerontòleg i director científic del programa de gent gran de la Fundació La Caixa, que fa uns dies va participar en una jornada sobre Vellesa i envelliment 2030: desafiaments i oportunitats per a tota la societat.

Yanguas és clar: s'imposa un nou model de vellesa, amb diferents etapes, a conseqüència de la prolongació de la vida. “No és el mateix tenir 65 anys que 80, com tampoc tenir-ne 90, les inquietuds i necessitats són diferents”, aclareix. I és que un dels èxits més importants d'aquest segle és l'increment de l'esperança de vida, una “longevitat democratitzada” que afecta totes les classes socials.

"Els adults més grans d'avui morirem prop dels 90, però els nens que neixen avui ho faran als 100. És un èxit sense precedents", assenyala José Manuel Freire, pneumòleg, professor de l'Escola Nacional de Sanitat, exconseller de sanitat del Govern Basc i actual president de la Comissió Sanitat i Coordinació Sociosanitària de la Plataforma de Majors i Pensionistes (PMP).

És a dir, quan un arriba a la jubilació li quedaran, de mitjana, entre 20 i 25 anys més de vida, apuntala Yanguas, que manifesta que els nous grans ja no veuen el pas a la jubilació com l'arribada a una etapa d'arraconament i de passar el temps fins que arribi el final. Al contrari, assenyalen els experts, tenen clar que “es jubilen del que és laboral, però no de la vida”. Veuen en aquest temps una etapa de creixement personal, de possibilitats, de canvi. Aquest “exèrcit de jubilats” té el poder de transformar la societat, reitera Yanguas, perquè saben que tenen futur.

Els desafiaments de la vellesa - El percentatge de població més gran de 64 anys a Espanya supera el 20% i sobrepassa ja el de menys de 20 anys. Però això no és res amb què s'acosta. En menys d'una dècada es començaran a jubilar els nascuts entre el 1958 i el 1977 (els baby boomers) , però ho faran en una transició que tindrà el bec l'any 2042 amb la incorporació de gairebé 725.000 potencials pensionistes. Aleshores, hi haurà més de 15 milions de pensionistes, davant els 9,6 milions actuals. Això canviarà la societat de manera dràstica, un canvi que ja hauria d'estar planificat. Com explica Yanguas són molts els desafiaments a què enfrontar-se, entre ells, la necessitat de mantenir les relacions socials i combatre la solitud, aquest sentiment “que no només ens fa patir sinó que és un indicador clar de la salut moral de la nostra societat” . Un altre dels reptes és deixar de protegir els grans tant i permetre que corrin els riscos que vulguin, que estimin, que visquin, que es comprometin. I, sobretot, replantejar-se el tema de les cures. La persona ha de ser al centre i no permetre que perdin la identitat.

Fins ara, s'ha vist la vellesa com una etapa per atendre “omplint el temps amb activitats, que no sabem si tenen sentit”, indica el gerontòleg. Però això ha de canviar, perquè “els mateixos grans l'han omplert de valor, senzillament busquen la plenitud”, reitera.

Per això, “cal reconceptualitzar la vellesa”, apunta José Augusto García Navarro, president de la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia, que va participar amb Freire en unes jornades sobre gent gran organitzada per a la PMP ia la qual també va assistir la jutgessa jubilada i exalcaldessa de Madrid Manuela Carmena, de 79 anys.

L'exedil segueix al capdavant de la seva oenagé (té una botiga on ven els productes que fan les preses) i continua participant en col·loquis i xerrades. Ella és clara: cal empoderar la vellesa, perquè no és una etapa trista, és d'orgull, orgull per arribar, per haver fet i pel que es pot fer a favor de la societat, deixa als grans un paper residual, en què sembla que només importa que omplin el temps amb activitats. El gaudi és necessari, és clar que sí, però cal mirar més enllà, cercar el desenvolupament personal, el compromís amb els altres... Una altra manera diferent de ser vell. Cal fer aquest canvi, sobretot, pels que venen , insisteix Yanguas.

Compromís intergeneracional és una de les paraules que més es van repetir al fòrum de La Caixa. Perquè, mentre la gent gran aconsegueix arribar al retir merescut, els joves tenen un futur més que incert. “En aquest moment falla la mirada intergeneracional. La vellesa ha d'aixecar la mirada i implicar-se que la societat no es fracturi”, explica Yanguas a la Vanguardia. És important i cal tenir-ho en compte, que aquests jubilats encara que no siguin nadius digitals, si són migrants digitals de segona generació, i això cal tenir-ho en compte perquè superen moltes de les barreres que tenien els jubilats anteriors.