Quan ens vulguem adonar que això no anava de racisme, els llibres ja diran que el maig del 2023 hi va haver una campanya, sostenint la gran il·lusió de què aquesta golejada de poder mediàtic sigui democràcia - Gerardo Tecé - ctxt.com


En plena adolescència, després d'estar de festa, una noia em va demanar que l'acompanyés a casa. De camí, mentre la meva boca parlava i la meva cara somreia, el meu cap destapava una ampolla de xampany com les que destapen els guanyadors d'un Gran Premi de Fórmula1. En arribar al seu portal, la noia em va dir que gràcies per haver-la acompanyat a casa seva i que fins després bona nit. Mentre la meva mà deia adeu i la meva cara vés-te'n a saber, el meu cap va fer mitja volta, va deixar anar l'ampolla de xampany i va descobrir l'enorme importància que té la literalitat: a-com-pan-yar-me-a-ca-sa. Més clara no podia ser. Temps després he tornat a caure al parany. En aquesta segona setmana de campanya en què, com va passar a la primera, tampoc hi ha hagut campanya, el periodisme VIP ha posat en marxa una enorme croada contra el racisme que pateix el jugador del Reial Madrid Vinícius. Creuada que alguns gilipolles hem volgut entendre que anava de racisme en genèric i hem respost que si la tanca de Melilla, que si els discursos d'odi des del Parlament i la tele, que si l'àvia, que també és negra, fuma. Un error que, com jo en aquell portal, cal acceptar com més aviat millor, no fos cas que hagin de venir Ferreras i Florentino a explicar-nos amb un dibuix que estem parlant de racisme contra Vinícius. I se'ns quedi més cara de ximples de la que ja tenim en aquest final de no campanya.

El poder és llestíssim. Imaginin quan fa uns segles, a canvi d'evitar revoltes, es va permetre el luxe de deixar que els pobres, que eren majoria absoluta, votessin. És a dir, que poguessin decidir qui controlava la política. No va ser una operació senzilla. No ho són cap de les operacions que posa en marxa el poder, però aquesta de la democràcia va ser especialment brillant. L'assumpte consistia a permetre el vot universal i que, malgrat que els poderosos fossin un 1% davant d'un 99%, s'acabessin imposant sense despentinar-se. Ningú hauria donat un duro perquè pogués inventar-se una cosa que competís amb les necessitats vitals d'aquells pobres que, ara, tenien la possibilitat d'escombrar cap a casa en forma de vot. Però el poder ho va fer. Religió, pàtria o seguretat van ocupar el lloc que haurien d'haver ocupat preocupacions del tipus com es repartirien els grans de blat. Grans de blat que, a propòsit, tampoc no van jugar a favor de la justícia social, sinó del poder. Si guanya el poder, repartir cent sacs de blat entre quatre poderosos fa que la cosa s'estengui ia més alimenta la fidelitat de la classe social. Per contra, si guanya la justícia social, haver de repartir cent sacs entre milions de famolencs, fa que la cosa s'estengui i fidelitzi tirant a poc. Segles després, la mida petita o gran del grup amb què cal repartir beneficis explica que al Barri de Salamanca hi hagi més participació democràtica que a Les Tres Mil Habitatges. A uns els arriba el blat a cabassos i la democràcia els s'escampa. Altres veuen el blat per la tele i renuncien a la petita quota de poder que suposa el vot. Per un parell de grans més la cosa no compensa. Quan el blat va acabar invertit en mitjans de comunicació, el poder que partia a la batalla democràtica amb un desavantatge de 99 a 1, va donar per conclosa la reeixida operació.

Com dèiem, s'acosta el dia 28 i encara no ha començat la campanya electoral. La primera setmana no hi va haver temps amb l'aparició d'ETA. No hi va haver lloc per parlar del problema de l'habitatge ni de la llei aprovada que permet que les autonomies que es disputen aquest diumenge activin o no mecanismes per rebaixar el preu dels lloguers. Amb Txapote pel mig, la Sanitat, l'Educació no han existit. Amb l'ensurt sobtat que ETA governa Espanya, no hem pogut debatre sobre com han de posar en marxa els ajuntaments les polítiques destinades a frenar la contaminació i l'escalfament de les ciutats. Aquesta segona setmana, immersos en el cas Vinícius, els mitjans controlats pel poder tampoc no han tingut la possibilitat d'entrar en campanya. Què li farem. No culpem qui només fa la seva feina. Fem autocrítica els qui ens quedem rondinant al portal entestats a barrejar Vinícius amb el manter. Fem crítica per no haver sabut entendre el claríssim missatge que ens havien enviat: no-al-ra-cis-mo-con-tra-vi-ni-cius. En això de no paralitzar-se rondinant el poder també és llestíssim. Tant que, quan ens vulguem adonar que això no anava de racisme sinó d'una altra cosa, els llibres d'història ja diran que el maig del 2023 hi va haver a Espanya una campanya electoral, sostenint en el temps la gran il·lusió que aquesta golejada de poder mediàtic se la pugui considerar democràcia. Tot i això, votin diumenge. Continuen sent millor dos grans més de blat que deu grans menys.