L'àvia de totes les intel·ligències artificials del cinema és la robot Maria de Metrópolis. A Fritz Lang se la va colar el seu guionista nazi, però als Estats Units no van enxampar l'assumpte i van censurar la pel·lícula per comunista.

  • Fry: “A quin partit votes, Bender?”
  • Bender: “No. Jo no puc votar.”
  • Fry: “Per ser robot?”
  • Bender: “No. Per criminal convicte.”
  • (Futurama, Groening).

“ChatGPT no és guionista, és un productor gilipolles”. Així sentenciaven els directors i guionistes John August –col·laborador habitual de Tim Burton– i Craig Mazin –The last of us (2023) entre moltes altres– al podcast d'aquests dos últims. Havien convidat Rian Johnson (creador de la vuitena entrega de la saga Star Wars) i tots tres es riallaven de la sinopsi que havien demanat al famós xat d'intel·ligència artificial: el resultat era un enfilall d'estupideses sense cap ni peus, aquesta classe de idees que ha hagut d'escoltar qualsevol guionista amb currículum a l'esquena.

No exageren. En certa ocasió, un manà televisiu li va deixar anar a aquesta que escriu que ell no es llegia mai un guió: el passava a la seva cunyada perquè tenia molt de temps lliure i a ella sí que li agradava llegir (sic). Segons l'opinió a favor o contra l'exímia experta, ell decidia dur a terme el projecte o no. Doncs aquests espècimens –cunyada i manà– abunden molt més del que creuen en la indústria audiovisual.

Recorden quan fa no tant una miríada d'opinadors amenaçaven el personal dient que tots els treballs manuals serien reemplaçats per robots? Doncs el mateix eixam afirma ara tot el contrari: seran els treballs creatius i intel·lectuals els substituïts per les màquines. Potser el problema no és la gent ni els seus llocs de treball, sinó el concepte de treball en si mateix. Però, reemplaçar creadors, escriptors i guionistes? Quin drama. Com si aquesta gent li importés a algú. Ni tan sols els seus ocupadors, vegeu la recent vaga de guionistes als Estats Units, i això que a Hollywood tenen uns sindicats de ferro. Els 11.500 guionistes en vaga demanen una millora en condicions laborals i salaris, devaluats l'última dècada per culpa de l'streaming. Ara manen les milionàries plataformes, que no declaren dades d?audiència. Els creadors pretenen incrementar el percentatge de residuals (royalties, compensació per reemissió i DVD). Un exemple: es calcula –no hi ha dades oficials– que Netflix ha guanyat amb El Joc del calamar, produït per 21 milions de dòlars, uns 900 milions de dòlars mentre que el seu autor, Hwang Dong-Hyuk, no s'ha endut ni una gossa d'aquests beneficis, només el sou. Tret de poquíssimes excepcions, la majoria de guionistes som treballadors autònoms precaris amb feines temporals i intermitents. Al nostre propi país tampoc no se'ns considera creadors específics i cotitzem a la seguretat social a l'epígraf 861: “Escultors, ceramistes, pintors, gravadors i artesans similars”. I malgrat que una gran majoria cregui que qualsevol pot escriure una lletra darrere l'altra, es tracta d'un ofici vocacional molt especialitzat que, com qualsevol altre, necessita molts anys d'inversió en estudi i aprenentatge, més encara d'experiència i… Prou! Llavors resulta lògic que els soferts empresaris substitueixin aquesta gent rondinaire i respondona –sovint, esquerrana– per una màquina que mai no es posi en vaga i que escrigui guions, obres teatrals, notícies i reportatges, llibres, cançons, poemes, còmics, videojocs ; que dissenyi il·lustracions, edificis i fins i tot altres màquines… gratis. Ups! Resulta que l'encara incipient tecnologia ChatGPT té amo –OpenAI– i si la versió simplona és de franc –de moment–, cobren 20 euros al mes per la seva versió premium. Que ningú dóna chatbots a quatre pessetes al tecnocapitalisme, ànima de càntir. Així les coses, animadversió contra alguns engendres mecànics hi ha, no ho negarem. Però per culpa de la ficció i les derivades, com sempre. Una mica de prejudici centenari sense sortir del corpus clàssic de la ciència ficció i del terror, amb la màquina pseudohumana creada pel personatge del “científic boig” que tants moments brillants, trasbalsats i malaltisses ha aportat a la Història del Setè Art, fills tots del Dr. Frankenstein parit per una dona: Mary Shelley. Però anem al moll de l'assumpte: són realment intel·ligents les intel·ligències artificials del cinema? La requetel·llesta Hal 9000 del 2001, una odissea a l'espai (Kubrick, 1969), no és més que un electrodomèstic avariat, com explica la paròdia dels Simpson, amb un Hal enamorat de Marge intentant assassinar Homer. Totes aquestes màquines haters fracassen en la pretensió d'acabar amb els que les van crear: ni tan sols els Nexus 6 de Blade Runner, ni Terminator, encara que la seva franquícia Skynet no mori mai mentre produeixi més seqüeles.

Tampoc triomfa l'androide infiltrat a la Nostromo al servei de l'empresa que vol rendibilitzar com a arma el primer Alien de la saga (Scott, 1979). La bestiola mecànica està protegint la bestiola a seques, una màquina de guerra. D'aquelles que són com Viagra per a uns vells sinistres que ens volen portar de cap en un conflicte global. Si ja no es tem l'holocaust nuclear, què tindria de dolent deixar anar uns quants xenomorfs per Europa? Per cert que comença a reprendre's aquest vell costum de deixar anar coses nazis ia veure què passa. L'àvia de totes les intel·ligències artificials del cinema és la robot Maria de Metròpolis (1927), una replicant de bon veure que porta a la perdició les masses i els caietans sortits. A Fritz Lang se la va colar el seu guionista nazi Thea Von Harbou, però als Estats Units no van agafar l'encàrrec i van censurar la pel·lícula per… comunista. El director va renegar de la seva pròpia criatura com fan ara alguns dels progenitors de ChatGPT.


Màquines ximples i descontrolades que fan por als seus propis creadors? La ficció s'avança sempre, alertant sobre certes tendències homicides. A més dels exemples a dalt esmentats, recordem Jo, robot (Proyas, 2004) ciscant-se a Asimov i les tres lleis de la robòtica o Ànimes de metall (1973) de Crichton, regalant-nos a Yul Brinner com el robot del seu propi personatge a Los Siete Magnífics (Sturges, 1960). Per dur, més dur que ningú, el metàl·lic pistoler que assassina els turistes d?un parc temàtic. Encara que en els actuals temps de desmesures terracils i turisme desfermat, el robot només seria un veí fart que es pren la justícia per la seva mà.

El concepte robot també forma part de l'imaginari dels contes infantils en versió joguina animada: R2D2 i C3PO, Transformers, El gegant de Ferro (Bird, 1999) o WALL-E (Stanton, 2008). Al subgènere d'androide tou i benintencionat, Spielberg va heretar I.A (2001) del pare de Hal 9000, Kubrick, per rodar una versió de Pinotxo que, sense la mala llet de Stanley, fa aigües. Literalment. I molt més enllà de tots ells, hi ha Bender: “No t'importa viure amb un humà? No, sempre he volgut tenir una mascota”. A l'univers locoide de Futurama es pot endevinar un futur molt més probable del que ens agradaria admetre.

Robots al cinema espanyol? Doncs malgrat variats intents, la temàtica robòtica no triomfa per aquestes llars, igual que els enginyers especialitzats hispans, que davant la impossibilitat manifesta de desenvolupar projectes d'alta tecnologia al país de les canyes i tapes, es veuen obligats a emigrar oa vendre els seus coneixements a empreses que no fabricarien un robot ni jarts d'aixeta. Del castís “que inventin ells” n'hi ha bona mostra a la cuina americana de Les que han de servir (Forqué, 1967) també il·lustradora del discurs ranci i reaccionari que tant s'emporta ara.

Tot és a la ficció, creguin-me. Si fins i tot la paraula “robot” la va inventar un dramaturg, el txec antinazi Karel Capek i no un científic! Bé, no cal ser alarmistes, però posats a posar pegues com solem els que inventem històries, potser la IA, aquesta mecànica raça superior –clar tuf supremacista– que publiciten com l'acabose, sigui molt semblant al robot Bender de Futurama. És a dir, un atuell divertit i fins i tot útil per doblegar coses però trampós, mentider, egoista, cobejós, cruel, faltó, viciós, masclista, xenòfob i mató, capaç de fer qualsevol cosa per sortir amb la seva, tot això sense gaire intel·ligència, que tampoc no cal. És a dir, molt semblant a una gran majoria d'éssers humans. I com qualsevol altre artefacte inventat per l'home, construït a imatge i semblança del creador.

AUTORA > Pilar Ruiz. Periodista de vegades i guionista la resta del temps. En una ocasió va dirigir una pel·lícula (Els noms d'Alícia, 2005) i després va escriure tres novel·les: "El Cor del caiman", "La dansa de la serp" (Edicions B) i "El jardí dels miralls". (Roca, 2020).