El PP i Vox volen garantir la “llibertat de memòria”, però a la seva manera. El concepte fa referència a la derogació de la llei de Memòria Històrica. És un bon reflex de la perillosa deriva d'aquesta aliança, ara que tot està documentat, registrat i reproduït fins a no poder més, ara que es diria que l'oblit és impossible, per més que aquests dos partits ho intentin. Ja sabem que gairebé tots els partits es desdiuen tot just unes hores després que les hemeroteques hagin recollit per sempre promeses com que, si no són la llista més votada, aniran a l'oposició, o que mai dels mais pactaran amb els que han acabat pactant. Però no es pot callar aquests intents de manipular la memòria històrica. Una mentida només se sosté quan qui la fórmula recorda el que va dir millor que el receptor. Però és clar que el votant encara no ha tingut temps d'oblidar el que van assegurar els candidats just abans de les eleccions i les investidures. Ningú és tan ximple com per deixar-se enganyar, ja sabem que passarà, excepte honroses excepcions com a Extremadura. Sempre ha estat així, i malgrat això seguim votant.
El futur es construeix a partir de la memòria, de la qual avui tenim més evidències que mai, i no se'n pot eludir i menys encara negar-la. La reparació comença a ser urgent, ia les cunetes encara queden massa ossos per desenterrar.
No ajuda gens ni mica una lona com la de la fotografia que han penjat els obscens de VOX a Madrid. Em retrotrau perillosament a una nova nit de vidres trencats. Avisats estem, si no estem amatents, en guàrdia, actius, acabarem com el poema de Martin Niemöller: "Quan vinguin a buscar-me, no hi haurà ningú més que pugui protestar".