El planeta està desbocat, sequera, incendis, inundacions, temperatures rècord, orques que ataquen embarcacions, llúdrigues que atraquen surfistes, mars morts de plàstic i la quota diària d'ofegats a la Mediterrània o l'Atlàntic. Per cert, la nena que varen trobar a la platja de Roda de Berà, es deia Lilia, era algeriana i tenia vuit mesos. 

No ha estat preciosament l'emergència climàtica el tema estrella de la campanya electoral. Potser és que ningú en parla, ningú no fa res perquè ja no hi ha res a fer. Pensen els nostres polítics que ja s'ho trobara el que vingui darrere d'ells. S'eliminen regidories de Medi Ambient, prenen el comandament els negacionistes. No cal defensar institucionalment allò que socialment sembla no saber defensar-se.

Som a l'era de la idiocràcia, de la conya, no del menfotisme; a un menfotista no se li ocoriría viatjar a la Vall de la Mort, a Califòrnia, on s'arribarà a la temperatura més alta de la Terra mai registrada. I cap allí, cap aquella avantsala de l'infern que hi van una munió de turistes amb ganes d'explicar-ho, de fer-s'hi selfies, per compartit les últimes imatges a la xarxa. M'atreviria a afirmar que si se sabés que en un dia i hora determinats es produiria un tsunami devastador, centenars d'individus i individues s'aproparien a primera línia de mar, per fer-se una foto, sense pensar en les conseqüències.

Mentrestant, la campanya electoral a la que li queden només 3 dies,  es basa en acudits sobre temes buits, eslògans frívols i desqualificacions a dojo. El planeta crida i la política es fa el desentès, com si no anés amb ella. Els abusos mediambientals s'haurien de tractar com a crims contra la humanitat des de fa temps. Però ni tan sols els crims contra la humanitat mereixen aquest tracte. La ruta del Mediterrani és la més mortífera del món; es calcula que perden la vida gairebé tres mil migrants cada any.

Els abstencionistes asseguren que el resultat de les eleccions de diumenge servirà de revulsiu. Però no és que perdrem els drets de cop, és que s'han anat erosionant com les construccions que ningú cuida i els fonaments del qual no eren sòlids. Si al final s'esfondra, costarà tant aixecar-la de nou que vencerà la mandra. Desenganyem-nos: no sortirem als carrers per recuperar allò arrabassat ni salvar el planeta. Fa massa calor, i contemplarem la desfeta, impàvids mentre s'ensorren els nostres fonaments.