AQUELL 6 D'AGOST

Tot just havien passat 15 minuts de les vuit del matí quan, el 6 d'agost de 1945, els habitants d'Hiroshima van tenir un terrible despertar: el bombarder Enola Gay deixava caure sobre la localitat la primera bomba atòmica de la història. El succés va precipitar el final de la II Guerra Mundial. El cost humà i moral encara avui no s'ha pagat.

"El matí del bombardeig d'Hiroshima - relata el senyor Yamamoto - anava en bicicleta quan vaig sentir un soroll d'aeroplans. Però no vaig prestar atenció, perquè en aquells dies hi estàvem habituats. Dos minuts més tard es va aixecar una gegantina columna de foc enmig de terrorífiques explosions, com l'espetec de mil trons alhora. La meva bicicleta va ser llançada a l'aire i jo vaig caure darrere d'una paret. Quan vaig poder grimpar, vaig veure una horrible confusió, vaig sentir una embogida cridòria de nois i dones, així com xiscles de persones segurament malferides o moribundes, Vaig córrer cap a casa, advertint en el trajecte gent estrenyent-se grans ferides, altres coberts de sang, la major part cremats. Tots mostraven la paüra més gran que jo he vist en la meva vida, i el patiment més gran concebible. Més enllà de l'estació es veia un mar de foc i totes les cases destruïdes. M'angoixava pensar en el meu únic fill Masumi i en la meva dona. Quan per fi vaig aconseguir arribar, entre runa i incendis, fins al que havia estat la meva casa, no hi havia més parets i el pis estava inclinat com per un terratrèmol, amb piles de vidres trencats i fragments de portes i cel ras. La meva dona ferida, clamava pel nostre fill, que havia sortit per fer un petit manat. El buscarem per tot arreu, a l'adreça on havia anat, fins que ens trobarem a un ésser nu, gairebé sense pell, amb els cabells també cremats, que gemegava a terra, gairebé ja sense forces per contreure's. Amb horror li preguntarem qui era, i amb veu tot just comprensible el desgraciat va murmurar amb una veu estranyíssima: Masumi Yamamoto. El vam posar sobre una taula, resta d'una porta, amb infinit cura, perquè era una nafra viva, i el vam portar fins a un lloc d'auxili. Unes deu quadres més enllà vam advertir una llarga fila de ferits i cremats que esperaven ser atesos per metges i infermeres, també ferits. Pensant que el nostre nen no aguantaria més, pregarem a un metge militar que almenys ens donés alguna cosa per alleujar els seus dolors, ens va donar oli per cobrir-lo, i així ho vam fer. El noi ens va preguntar si moriria. Amb força li vam dir que no, que aviat es curaria, Vam voler portar-lo de nou a casa nostra, però ens va dir que, per favor, no el moguéssim d'on era. En fer-se fosc es va tranquil·litzar una mica, però demanava aigua constantment, i encara que no pujàvem si podria empitjorar-ho, li la donàvem. Per moments delirava i les paraules no s'entenien. Després d'un temps va semblar que recobrés el sentit i ens va preguntar si era cert que hi havia un cel. La meva dona estava trastornada i no va encertar a respondre, però jo li vaig dir que sí, que hi havia cel, un lloc molt bonic on no hi havia guerres. Va sentir aquestes paraules atentament i va semblar que es tranquil·litzava. "Llavors és millor que em mori" va murmurar. Ja gairebé no podia respirar, el seu pit s'alçava i baixava com una manxa, mentre la meva dona plorava en silenci perquè ell no la sentís. Després, el nostre fill va començar de nou a desvariar i ja no va demanar més aigua. Al cap de pocs minuts, feliçment, va deixar de respirar". - Abaddón l'exterminador' Ernesto Sábato (fragment)