La ranera de les bombes de la guerra d'Ucraïna no ens deixa escoltar la fi del món. Els esclats reforcen el significat de la paraula apocalipsi, recollit al Diccionari de la llengua espanyola: “Situació catastròfica, ocasionada per agents naturals o humans, que evoca la imatge de la destrucció total”. L'escriptor TS Eliot ja havia advertit el 1925 al seu cèlebre poema The Hollow Men, escrit amb la desesperança de l'Europa d'entreguerres, que la fi del món podria no ser l'imaginat: "D'aquesta manera acaba el món / No amb un esclat, sinó amb un gemec", va escriure al final del poema dels homes buits.

Durant la pandèmia, amb la hiperactiva dinàmica de l'ésser humà detinguda, descobrirem les ruïnes que deixen les nostres petjades sobre el planeta. Després de les ruïnes, intuïm en aquell parèntesi altres mons possibles. Paradoxalment, el present, després de l'apocalipsi del covid–19, semblava suggerir altres maneres d'habitar la terra. La Biennal de Lió del 2022, titulada Manifest de la fragilitat, donava espai a tot un repertori d'apocalipsi tranquils: insectes habitant mobles vells, motlles de guix trencat per una bomba al maig del 68, olis d'artistes anònims coberts amb tires de paper, un camping abandonat sense rastre humà cobert de pols i cendra (com a la foto d'aquesta instal·lació de Hans Op de Beeck). Va haver d'arribar la pandèmia perquè aconseguíssim detectar els xiuxiueigs, els ecos i els gemecs d'un declivi imperceptible, pel seu gegantisme. Sentim, per fi, els senyals de la gran crisi: la manera d'habitar el planeta d'Occident.

A l'inici de la pandèmia, una pintada va aparèixer als carrers de Buenos Aires i de Santiago de Xile: una altra fi del món és possible. La frase, segons l'equip curatorial de la magnífica mostra titulada Giro Gráfico i acollida pel Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofía, obria “almenys l'interstici de l'elecció de com volem morir, que ens porta a com volem viure, sense minimitzar ni menystenir la gravetat del que ens està succeint”. Un dels apartats de la mostra, La Demora, estava dedicat a la tècnica ancestral del brodat. “Hi ha visualitats que demanen llançar-se a l'espai públic per intervenir com a llampec; altres provenen d'una temporalitat dilatada, de sessions de brodat a l'espai públic, enmig de converses”, m'explicava aleshores la mexicana Sol Henaro, una de les comissaries de l'exposició. Els brodats de les comunitats salvadorenques desplaçades per les massacres dels anys vuitanta, els mocadors mexicans per homenatjar les víctimes de la violència o les teles del col·lectiu brasiler Linhas do Horizonte, que evoca la connexió cel–terra dels orixàs exhibits a Giro Gráfico , són fruit d'una temporalitat dilatada, d'un acte polític que consisteix a reduir la velocitat. Després de la pandèmia, aquesta bomba anomenada normalitat –el retorn del turisme massiu, la represa de la producció, els festivals a tutiplèn, l'odi transmès a les fake news, l'esperit bèl·lic, els negacionismes diversos, l'extrema dreta desbocada, el soroll – sembla haver sepultat els gemecs de la fi del món que un dia arribem a sentir. En realitat, els escoltadors-del-fi ja hi eren. Els brasilers Eduardo Viveiros de Castro i Déborah Danowski van publicar fa gairebé una dècada ¿Hi ha un món per venir?, traduït al castellà recentment per 'Caja Negra Editora'. Una de les línies argumentals de l'assaig consistia a valorar les formes de vida i cosmovisions dels pobles indígenes, ja que són especialistes en les apocalipsis del món. En aquest assaig emana la necessitat de trobar una tecnologia de fre, una deseconomia alliberada de l'al·lucinació del creixement continu i una insurrecció cultural contra el procés de zombificació del ciutadà consumidor.

Pocs han descrit, com l'italià Fracesco Pecoraro, aquest estancament descoratjador que hi era abans de la pandèmia. A la seva espectacular novel·la 'L'avinguda', en què el ritme de les traduccions va voler que es publiqués en castellà el víric any 2021, Pecoraro narra el fragor d'un estil de vida insostenible, aquest fi d'un món tan occidental. Des d'una ciutat globalitzada que treu el cap al mar Mediterrani, la vida d'un jubilat, lliurat al suposat sistema del benestar, serveix de metàfora d'aquest món agònic que no acaba d'explotar amb un esclat: “És un apocalipsi lentíssim que es prolonga des de fa anys. És molt probable que no prevegi cap mena de resurrecció, absolució o assumpció al cel ni cap condemna; tan sols una autèntica decadència irreversible caracteritzada per la vellesa i el pas del temps, a la qual cal afegir un passat de tipus XX sense estètica, qualitat urbana, tendència a la creació i veritable progrés civil i mentals [...] passat roman amb tota la seva consistència a l'Estancament, en espera d'un canvi que no arribarà mai o que serà per a pitjor, i que per a nosaltres, habitants del Quadrant, s'assembla a una espera hipnòtica de la mort”.

Enmig de l'estrèpit i dels negacionismes, que ignoren la crisi múltiple del planeta, alguns com Pedro Bravo demanen silenci. Només així, allunyant-nos del soroll, aconseguirem escoltar els gemecs d'altres finals del món possibles.  - Bernardo Gutiérrez per ctxt.com