Un total de 607 catalans es van suïcidar el 2022, un 5% més que el 2021, quan se'n van treure la vida un total de 576. La mort per suïcidi, un problema de salut pública a l'alça, segueix a l'alça. La bona notícia de les dades fetes públiques aquest dijous per la Conselleria de Salut és que, malgrat les morts, els intents de suïcidi a Catalunya es van reduir un 2,9% el primer semestre d'aquest 2023 en comparació del mateix semestre de 2022.

Els intents de suïcidi, juntament amb la resta de problemes de salut mental, havien crescut exponencialment el 2020, arran de la pandèmia, especialment en dones joves menors de 18 anys. Ara, per fi, comencen a baixar. Són dades del Codi Risc Suïcidi presentades amb motiu del Dia de la Prevenció del Suïcidi, que se celebra el proper diumenge 10 de setembre. 

Catalunya ha creat recentment l'Observatori de Prevenció del Suïcidi que té per objectiu la vigilància epidemiològica i la valuació i el seguiment del Pla de prevenció del suïcidi de Catalunya (Plapresc). La casuística del suïcidi té complexitat. Els homes se suïciden més, però les dones tenen el doble de temptatives que ells. Elles no moren més per suïcidi, però sí que ho intenten més que ells. L'home en general, expliquen els experts, mata més: altres persones i també ells mateixos. És més violent. 

Amb l'esclat del Covid-19, les temptatives de suïcidi es van disparar a la població general, però especialment en dones d'entre 12 i 25 anys. Fotografia: mujeres mirando a mujeres.

El suïcidi és un fantasma que sobrevola el deprimit, escrivia fa temps. L'escriptora Virginia Woolf un dia es va omplir de pedres les butxaques i es va precipitar al riu Ouse. Hemingway, un altre gran depressiu, es va clavar un tret al cap amb un fusell. «Aquesta és la meva por: quan recaic a la depressió, el suïcidi sorgeix com a opció. És terrible», deia Noèlia, que pateix recaigudes depressives.

Semblaria que l'índex més elevat dels suïcidis hauria de ser al tardor o a l'hivern, però en canvi, l'ésser humà que és ja una contradicció en si mateix, és precisament a la primavera, quan tot brolla de bell nou, quan la natura esclata en mil colors de la nova saba de la vida i els animals de tota mena i espècie s'aparellen, va l'ésser humà i és quan més decideix endur-se la vida. Cioran que havia parlat i teoritzat molt sobre el suïcidi, va morir de mort natural a llit a 84 anys, i en general els qui parlin de suïcidi no solen dur l'acte final a termini, malgrat que els doctors diuen que sí, que els qui en parlen acabin duent l'acte a terme. Potser perquè malgrat tots els malgrat, això de viure és millor que la no res que els espera als qui en un moment d'ofuscació o reflexió optin per la solució definitiva. Un no res, i una covardia vers els qui restin aquí en aquesta vall de llàgrimes com diu el tòpic.

Sembla que actualment se'n parla més obertament del suïcidi, tema que no fa massa era tabú. Entenc i reconec que l’acte del suïcidi com el de l’avortament és una opció personal i vàlida. Però, així i tot, sempre hi ha una esperança de sobreviure una temporada més abans de prendre aquesta decisió sense camí de tornada ni possibilitat d'esmena. Estic segur que els suïcides - i així ho certifiquin els doctors en el cas d'algun supervivent que ho havia pogut explicar - al darrer instant se'n penedeixen, només que ja no hi són a temps.

Amb això de la vida, passa com amb la democràcia, que no sent un sistema perfecte és el menys imperfecte de tots, i que de fet, si som honestos, sovint succeeix que un problema que ens havia arribat a angoixar i preocupar, sol arreglar-se tot sol, i que llevar-se la vida sí que no ho soluciona. En el fons, tot i que és un dret que tenim, ja que en no consultar-nos per portar-nos aquí, tenim adquirit el dret a decidir quan i com anar-nos-en, però no cal exercir-lo, no soluciona el problema més que al que se'n va, i el deixa al seus, als que es queden.