LA CULPA ÉS DEL TURISTA

Quan una comunitat s'enfronta a un problema sobrevingut és més còmode donar la culpa a un estrany que assumir la pròpia responsabilitat. Sempre ha estat així. L'impuls d'atiar la por a l'altre –un recurs d'èxit a la ficció– no decau ni tan sols a la societat més informada de la història. Un Exemple de rabiosa actualitat: a la Grècia incendiada s'acusa els migrants d'haver estat els responsables que el foc calgués, encara que una vintena apareguessin calcinats al bosc de Dadia.

Mentrestant, a les ciutats més atractives d'Europa es culpa el turista que els centres històrics siguin cada cop més inhabitables. Com si no fóssim tots turistes i no hi hagués una indústria local que es beneficia de l'economia del visitant. Una indústria que integren no només remots capitosts d'opacs fons d'inversió immobiliària, sinó també famílies corrents que complementen els seus ingressos gràcies a Airbnb. Els centres històrics d'Amsterdam, Barcelona, Nova York, Londres o París expulsen cada dia veïns cap a l'extraradi. Madrid, que s'havia posat de perfil i observava de reüll la desgràcia aliena, també es veu arrasada per la voràgine. Amb el reclam de llibertat i copes fins a l'alba, ja atrau aquest tipus de turisme que mai lamentarà l'extermini aquests comerços històrics que fan de la capital d'Espanya una ciutat única.

Altres ciutats més petites pateixen l'agreujant de la claustrofòbia que comporta la falta d'espai on fugir de la marabunta. És la història de Venècia, Florència o Lisboa, que es replica en destins espanyols com Sant Sebastià o Màlaga. Serà interessant observar com evoluciona la iniciativa d'Amsterdam de limitar el nombre de vols que rep, encara que estigui en principi motivada per la lluita contra la contaminació.

Barcelona ja sap molt bé l'efecte que pot tenir la voracitat comercial associada al turisme. En pocs dies ha transcendit que el club de jazz Milano tancarà perquè el propietari del local vol llogar-lo a un restaurant de menjar italià (un altre?) i que els nous amos del bar Horiginal, davant del Macba, es desfan del cicle de poesia que li havia donat tanta rellevància.

Literalment, hi haurà gent que haurà d'anar-se'n amb la música i la poesia a una altra banda. A l'Ajuntament s'admet la preocupació davant de situacions com aquestes, ja que la capacitat d'intervenir mitjançant la compra de locals és molt limitada. 

El del Milano n'és un exemple, extrapolable a altres ciutats, de les condicions d'inferioritat en què competeix la cultura. La programació és bona i el públic respon, però, per molt negoci que es generi, mai no serà suficient per igualar el lloguer que sí que està disposada a pagar una cadena de restaurants en un carrer tan turístic com Ronda Universitat.

Abans de culpar el turista, però, caldria reflexionar sobre el tipus de ciutats que volem tenir. En altres metròpolis que porten molts anys d'avantatge a Barcelona o Madrid com a capitals turístiques s'ha assumit que els negocis culturals es desplacin a la perifèria –municipal o metropolitana– a la recerca de rendes més assequibles. Al món cultural barceloní pesa encara massa el desig d'estar al centre, tot i que hi ha iniciatives no cèntriques d'èxit.

La solució no vindrà en cap cas de les pintades que conviden els turistes a anar-se'n per on han vingut. Hi ha un turisme de magnituds gens menyspreables que respecta el destí que visita i que pateix així un doble càstig: percep l'hostilitat que desperta en determinats barris o ambients i és alhora víctima d'una uniformització, sobretot comercial, que fa que les ciutats siguin cada cop menys interessants de visitar.

Gaudiran algun dia els negocis culturals de tant prestigi com perquè ningú no s'atreveixi a substituir-los per franquícies de restauració? No anem en aquesta direcció. Per cada client amb una certa memòria cultural apareixeran centenars –propis i aliens– que ignoraran el passat del local i que hi entraran sense primmiraments. Després la culpa, és obvi, la té el turista. - amb informació de la Vanguardia.