Per anar amb metro a la Biblioteca Nacional de l'Iran, amb el seu Jardí dels Llibres i la seva Casa dels Poemes, cal agafar la línia 1 i baixar a Xahid Haqqani, una estació operativa des de l’any 1380 del calendari persa, el 2001 després de Crist. Per aquesta boca de metro, a les sis de la tarda del 13 de setembre del 2022, va sortir una noia de 22 anys. Anava acompanyada del seu germà, en Kiaresh, de 17 anys. Venien de les províncies kurdes del nord-oest iranià i ella aprofitava que encara no havien començat les classes a la universitat per visitar uns parents a Teheran.

Una patrulla d’orientació islàmica la va detenir a prop de la boca de metro. L’acusava de no portar ben col·locat el hijab. Cal amortallar la sensualitat dels cabells de la dona, com si els cabells de l’home no fossin també sensuals. La patrulla d’orientació va orientar la noia, efectivament, cap a la foscor. Primer la van bufetejar. Després van pegar-li amb una porra les mans i els peus. Van ruixar la cara del seu germà amb gas pebre. Els van obligar a pujar a una furgoneta i els van portar a la comissaria del carrer Vezarat. Durant el trajecte, a ella li van picar el cap amb la porra i va perdre el coneixement.

“Està fent un numeret”, va dir un dels policies de la moral.

Un cop a la comissaria, va passar almenys una altra hora i mitja abans que la traslladessin a l’hospital Kasra on, després de tres dies en coma, la van declarar oficialment morta. Fa exactament un any. Com en centenars de ciutats d‘arreu d el món, l’ Associació Comunitat Iraniana de Catalunya la recordarà avui en una concentració a les sis de la tarda a la plaça Sant Jaume de Barcelona.

“Crida el seu nom”, demana la xarxa global de mobilització – “Dona, Vida, Llibertat”–, i massa vegades només criden Mahsa Amini oblidant el seu nom kurd, Jina, prohibit a la documentació oficial persa. Mentre era torturada, la Jina demanava ajuda en la llengua que li sortia de l’interior: el kurd. Perquè les llengües, abans que per comunicar-se amb els altres, serveixen per plorar.

“La solució la tenen els iranians de dins. Nosaltres només els donem veu”, diu l’Anahita mentre es beu un cafè a l’ Eixample. Filla d’un iranià i una catalana, tenia quatre anys quan el 1980 es va exiliar amb la seva família, primer a Itàlia i després a Barcelona. “Només he tornat a l’ Iran un cop, el 2001, de turisme emocional. Eren els anys de l’aperturista Khatami, i vaig veure un país vibrant. Tres cops em va caure el hijab i tres vegades em van cridar l’atenció”.

Al cafè ens acompanya l’ Elham, que va néixer a l’ Iran el 1968 i tenia gairebé dotze anys quan, també el 1980, es va exiliar amb la seva família a la capital catalana. “Jo no he tornat mai. Per por, per què mentir –diu–. Quan tenia 17 anys van trucar per telèfon a casa. Eren de l’ambaixada iraniana. Em van sotmetre a un tercer grau. Vaig acabar tremolant. Davant la idea de tornar a l’ Iran sempre em pregunto: “I si...?”.

“Les iranianes tenen els cabells més bonics del món; si la dona guanya, se’ls escapa el control de l’Iran”

“La generació dels meus pares aspirava a un canvi, però el que va arribar no tenia res a veure amb el que desitjaven –afegeix l’Elham–. És una lluita a mitjà i llarg termini. Lenta. Els joves ara saben molt bé el que podrien tenir”.

“Ens han inculcat l’islam com si fos una cosa cultural, nacional, identitària, i no ho és”, es lamenta.

“L’ Iran és fascinant –diu l’ Anahita–. No respecta mai les teories convencionals. És un país molt refinat i la cultura és al nostre ADN”.

“La lluita va molt més enllà de la dona”, afirma. I molt més enllà de l’ Iran: “La comunitat afganesa a Catalunya és petita, però ens acompanya”.

“Sortir de l'Iran i venir a Barcelona ens va baixar el nivell de vida –recorda l’Elham–. Les meves amigues em trucaven de Teheran per dir-me que s’havien tret el carnet i comprat un cotxe, coses que aquí no em podia permetre. Però jo a Barcelona era lliure i elles a Teheran, no. Els nostres pares van pagar un preu molt alt per la llibertat”.

“El meu pare cada dia ens deia que el règim canviaria i que podríem tornar –recorda l’Anahita–. L'Iran que guardava en la seva ment no era el que em vaig trobar. Shiraz és més gran que Barcelona i la vaig veure coberta per la contaminació. No l’hi vaig recriminar. Els iranians tendeixen a la poesia”. La lírica persa va impregnar la meva primera cobertura exterior com a periodista. Va ser el 1989, a l’enterrament de Khomeini, amb la televisió del règim repetint extasiada l’escena del cos de l’aiatol·là balancejant-se com una pastera sobre l’endolada massa humana que el gronxava. A càmera lenta, les pantalles islamistes emetien les imatges un cop i un altre, amb l’ adagietto de la Cinquena simfonia de fons: Mahler té això, serveix per al tors d’un efeb a Venècia i per al cadàver d’un ancià a Teheran.

Al país dels perses, com a la resta del món, la poesia, la memòria i la realitat s’atreuen i es menyspreen. Però hi ha una cosa que –malgrat les quatre dècades de separació i els milers de quilòmetres de distància– uneix l’Elham i l’Anahita amb el país que els va donar la vida: el dret que, si vols, el vent t’acariciï els cabells.

“Les iranianes tenen els cabells més bonics del món. Si la dona guanya, se’ls escapa el control de l’ Iran”, afirma l’Elham. “Si deixessin florir l’ Iran...”, sospira l’Anahita.

La Casa dels Poemes de Teheran és una casa sense poesia on només entren vacus poetes oficials entre avingudes patrullades per la mateixa policia (homes i dones) que avui fa un any –en nom de la moral– va assassinar Jina Mahsa Amini.

Des de l’exili, el poeta Moshen Emadí sintetitza el moment iranià: “El poema no s’atura davant un escamot d’execució./Tampoc l’escamot d’execució,/al poema, sap cap a on ha d’apuntar”.

Els iranians de Barcelona recordaran avui la mort d’Amini a les sis de la tarda a la plaça Sant Jaume. - Plàcid Garcia-Planas a la vanguardia.cat.