La veritat és que un no guanya per ensurts. Ho dic perquè llegeixo aquests dies que està en marxa, per part de dues plataformes promogudes per alguns dels mateixos que van impulsar la difunta UPyD i el comatós Ciutadans, una operació per muntar un partit de centreesquerra: ho explica el letrado Melero que ironitza sobre el tema. No sé què opinaran sobre això Carrizosa i els patits diputats de Cs que encara vaguen pel Parlament, però no puc deixar de pensar en un acudit vell. Passeja un enterrador pel cementiri amb la pala a l'espatlla, quan se sent un xiscle i sorgeix del terra una mà que l'agafa per la cama gemegant: “Socors, que no estic mort”, a la qual cosa el fúnebre operari reacciona atiant-lo amb la pala i mastegant: “Tu, el que estàs és mal enterrat”.

Per què la pregunta lògica seria: si ja tens un partit fundat i, fins i tot, amb alguna exigua representació política, per què en fundaràs un altre exactament igual? Observeu que el més curiós és que el paper de l'enterrador l'assumeixen també els senyors Bal i Igea, càrrecs destacats de Ciutadans fins a la seva expulsió fa quatre dies.

El manifest fundacional d'una de les plataformes porta per nom La tercera Espanya i cita els versos de Machado sobre 'l'españolito' a qui glaçaran el cor. Bé hi ha el vers, i difícilment objectable és la figura de Machado. Una altra cosa és l'opinió que el poeta republicà pogués haver tingut de la trajectòria política dels qui l'invoquen i de la garrotada que, se suposa que en nom de la concòrdia, reparteixen a esquerra i dreta. Sobretot perquè les invectives sempre van més cap al PSOE, i molt especialment cap al pèrfid Pedro Sánchez, que cap al PP. Diguin-me ingenu, però alguna cosa em diu que la recerca de moderació i grans consensos no casa gaire amb la virulència hiperbòlica que era marca de la casa des dels temps de Rosa Díez i Albert Rivera. En tot cas, la idea sembla ser ara la creació d'un partit d'“esquerra socialdemòcrata” que aixoplugui els que se senten orfes en l'actual política de blocs, potser oblidant que fa quatre dies (2019) tocaven el cel amb les mans i estaven a punt d'arrabassar al PP l'hegemonia de la dreta. En fi, que l'orfandat és molt recent i l'esquerrà una mica sobrevingut.

La cosa no deixa de tenir el seu aquell, perquè, almenys al voltant de Cs, “socialdemòcrata” era una cosa molt semblant a un insult i sinònim de manca de fermesa a les conviccions. “Socialdemòcrata” era el PSC, sempre disposat a dialogar amb els independentistes; “socialdemòcrata” era Rajoy fins que es va decidir a comprometre la reputació de la Policia en unes actuacions la poca traça de les quals encara sorprèn i “socialdemòcrata” és Feijóo en dies alterns, sobretot quan passa per Barcelona i es posa a parlar d'autonomies i de nacionalitats reconegudes a la Constitució. Vaja, que socialdemòcrata ho és qualsevol tova vendepatrias.

Fins i tot es pot aplicar la prova del nou: així que Ciutadans va començar a expandir-se pel país, el primer que va fer va ser un congrés per expulsar la socialdemocràcia del seu programa; el segon va ser cridar a la coalició de govern d'esquerres “banda”; i el tercer dedicar uns qualificatius als que no compartien la seva idea sobre la unitat d'Espanya que li haurien valgut mirades de reüll fins i tot en una convenció de Vox.

Ara poden parlar de nostàlgia pel “vell” PSOE de Felipe González i Guerra, però qualsevol pot recordar que els agradava poc. Fins a cert punt, van néixer contra ell, contra la seva passivitat davant del nacionalisme, contra les majories de govern que va aconseguir amb mètodes molt semblants als que ara utilitza Sánchez, contra allò que en altres latituds s'anomena negociació política i aquí cessions intolerables que posen en perill la unitat de la pàtria.

És el drama etern d'aquests partits d'intel·lectuals sobrerepresentats als mitjans de comunicació: no alleugen la política de blocs i contribueixen a la fragmentació. Només obtenen vots que d'antics electors de PSOE i PP i contribueixen a cohesionar l'independentisme. Obliden, a més, una cosa estructural que Felipe González i Aznar!, van tenir clar al seu dia: en absència de majories absolutes és impossible governar a Espanya sense uns nacionalistes que, per altra banda, mereixen ser escoltats amb el mateix respecte que qualsevol altra opció política. 

De fet, NEXO, té un nexe en comú amb les plataformes anteriors de les que provenen els seus artífexs, i és que està abocada d'inici al fracàs absolut. En aquest projecte hi participen ressentits il·lustres com Francesc de Carreras, Fernando Savater, Andres Trapiello, o Francisco Sosa Wagner entre d'altres. Només hi trobo a faltar a l'adalil de la socialdemocràcia, la jaquetera Rosa Díaz.