DIPUTATS

Sempre que és notícia algun episodi còmic que ha tingut lloc al Congrés dels Diputats penso en Luis Carandell, gran cronista de les Corts del 1976 al 1985 i home de tertúlia. El recordo sempre somrient, amb masclet quixotesc i ensenyant-me a entendre Madrid, que és més difícil que Barcelona. O sigui que aquests dies, mentre Herminio Rufino Sancho Íñiguez, diputat socialista, s’equivocava amb el seu vot a la investidura fallida d’Alberto Núñez Feijóo i Eduard Pujol, diputat de Junts, cometia posteriorment el mateix error, jo pensava en el culte, amè i irònic Carandell i en aquell vicepresident del Congrés que es va posar nerviós i dirigint-se al diputat Balparda va dir: “Tiene la balparda el señor Palabra”.

L’aragonès Herminio Rufino Sancho Íñiguez, amb uns cognoms que remeten als temps del Cid, té les formes rotundes, però és tan humà que s’equivoca. Com tots. Eduard Pujol també té les formes robustes, però així com l’aragonès sembla un home decididament d’anyell, al català jo el veig més pastisser, és a dir, un home de bunyols. Potser per això, durant un temps, va assegurar que algú el perseguia amb un patinet. Que un diputat s’equivoqui no és, doncs, gens nou, no és notícia. Sí que ho seria que el diputat demostrés el seu talent per intentar remeiar l’equivocació. Talent que, segons Luis Carandell, encara abundava fins i tot no fa gaire anys al Congrés. Un exemple va ser Torcuato Fernández Miranda, liquidador de les Corts franquistes i asturià de nas aguilenc i mirada intel·ligent, com correspon a un ocell rapinyaire, que va recuperar per als temps moderns expressions arcaiques com ara “Ciérrense las puertas” o “Procédase a la votación”. O aquella invectiva que va llançar a un procurador que anava d’un cantó a l’altre de l’hemicicle durant una votació: “Vamos a ver: su señoría ¿vota o transita?”

De totes les vicissituds viscudes al Congrés, la millor continua sent la protagonitzada per Estanislau Figueras, primer president de la Primera República Espanyola, que, fart de polítics, militars i potser de periodistes, es va absentar físicament en plena sessió parlamentària del Congrés amb l’excusa que se n’anava a fer un cafè. Després va resultar que s’havia escapat a París, no sense abans dir en veu alta als diputats: “Señores, les voy a ser franco: estoy hasta los cojones de todos nosotros”. Aquest estar “hasta los cojones de todos nosotros” potser és una frase insuperable. És tan bona que jo sempre l’he donada per autèntica. Com aquella altra, protagonitzada per Ossorio y Gallardo que, mentre anunciava el pitjor dels futurs per a Espanya, va detenir momentàniament la seva oratòria i va preguntar: “¿Qué será de nuestros hijos?”. Diuen que, des de dalt de tot del Congrés, un altre diputat li va respondre en veu alta: “Al de su señoría le hemos hecho subsecretario”.

Els diputats sempre s’han equivocat alguna vegada al Congrés, però alguns, a diferència dels actuals, van demostrar sentit de la ironia i, sens dubte, talent.