Hegel diu en algun lloc que tots els grans fets i personatges de la història universal apareixen, com si diguéssim, dues vegades. Però es va oblidar d'afegir-hi: una vegada com a tragèdia i l'altra com a farsa. Caussidière per Dantón, Luis Blanc per Robespierre, la Muntanya de 1848 a 1851 per la Muntanya de 1793 a 1795, el nebot per l'oncle. I la mateixa caricatura en les circumstàncies que acompanyen la segona edició del 18è Brumari!. Els homes fan la seva pròpia història, però no la fan al seu lliure arbitri, sota circumstàncies escollits per ells mateixos, sinó sota aquelles circumstàncies amb què es troben directament, que existeixen i els han estat llegades pel passat. La tradició de totes les generacions mortes oprimeix com un malson el cervell dels vius. I quan aquests aparenten dedicar-se precisament a transformar-se i a transformar les coses, a crear alguna cosa mai vista, en aquestes èpoques de crisi revolucionària és precisament quan conjuren temorosos en el seu auxili els esperits del passat, manlleven els seus noms, les seves consignes de guerra, la seva roba, per, amb aquesta disfressa de vellesa venerable i aquest llenguatge prestat, representar la nova escena de la història universal.

Així, Luter es va disfressar d'apòstol Pau, la revolució de 1789-1814 es va vestir alternativament amb la roba de la República Romana i de l'imperi romà, i la revolució de 1848 no va saber fer res millor que parodiar aquí al 1789 i allà la tradició revolucionària de 1793. El treball de Marx El divuité Brumari de Luis Bonaparte, escrit basant-se en l'anàlisi concreta dels successos revolucionaris de França entre 1848 i 1851, és una de les obres més importants del marxisme. És d'excepcional importància la conclusió que Marx fa en el problema de l'actitud del proletariat davant de l'Estat burgès. “Totes les revolucions han perfeccionat aquesta màquina –diu–, en lloc de trencar-la”... (pdf)