La complexitat d’aquest conflicte és inabastable. S’inicia quan l’imperi romà, després de la revolta dels zelotes, el 66 d.C., va assetjar i destruir el Segon Temple de Jerusalem i va esclafar els resistents jueus a la fortalesa de Massada. Tot i la massacre, hi va haver encara una darrera rebel·lió, la de Bar Kokhebà, esclafada per les legions de l’emperador Adrià, que va prohibir l’estudi de la Torà, va arrasar Jerusalem i va rebatejar el lloc com a Syria Palestina. Des d’aleshores, els jueus dispersos pel món, mentre eren perseguits, expulsats, odiats, cremats o gasats, van mitificar l’Israel perdut. Però els nous pobladors, que en un moment donat van ser àrabs (bé que no tots musulmans), van acostumar-se a considerar com a propi un territori que ha conservat el nom romà de Palestina.

La lògica d’aquest conflicte és diabòlica: el món civilitzat tenia l’obligació de donar una terra a Israel, però els palestins, que quan els sionistes van arribar eren una població escassíssima i sotmesa a l’imperi otomà, van prometre “enfonsar tots els jueus al mar”. Amb els anys, han fructificat les tesis més inflexibles.

L’escriptor jueu Primo Levi, el gran testimoni de l’Holocaust, sobrevivent d’Auschwitz, deia en una entrevista el 24 de setembre de 1982, després de les terribles matances dels camps de Sabra i Xatila: “Hem de sufocar l’impuls de solidaritat emotiva amb Israel per raonar, amb la ment freda, sobre els errors de la classe dirigent israeliana”. Una frase del 1982 per il·luminar tristament el 2023. Els radicals d’un bàndol i de l’altre s’han anat reforçant mútuament fins que han prohibit l’esperança.

Més enllà de la tragèdia d’Israel i Palestina, és inquietant constatar que a tot arreu està de moda l’extremisme que Netanyahu i Hamàs encarnen. Si no aturem la nostra polarització, també nosaltres acabarem atrapats al cul-de-sac de la desesperança. - Antoni Puigverd.