A JANGADA DE PEDRA

Mentre que el primer ministre portuguès António Costa presenta la dimissió per una trama de trànsit de favors, la política espanyola s'endinsa en zona crítica. Portugal probablement anirà a votar al gener. Potser Espanya ha de fer el mateix. Políticament, la península Ibèrica està avui desmaiada. Costa dimiteix perquè està sota investigació per les possibles irregularitats en projectes relacionats amb la sacrosanta transició energètica. Diversos col·laboradors del primer ministre, entre ells el seu cap de gabinet i el ministre d'Infraestructures, han estat detinguts o estan sent investigats per presumpta corrupció en la tramitació de dues explotacions mineres de liti i en el desenvolupament d'un projecte d'hidrogen verd al port industrial de Sines, al sud de Lisboa.

Espanya i Portugal tan a prop i tan lluny. Lluny de la idea de Saramago de la Ibèria a la novel·la 'a Jangada de pedra'. "A jangada de pedra" és una novel·la de José Saramago que es pot contemplar des de molts angles, la novel·la d'un realisme fantàstic, ens explica com la península Ibèrica se separa d'Europa, la falla dels Pirineus es trenca i en separar-se la península Ibèrica comença a surar Atlàntic avall en direcció a Sud-amèrica. És com si a Saramago li agradés jugar amb la realitat, que volgués, encara que l'arrelament a la realitat és un dels aspectes principals de "la balsa de piedra". 

Encara que sembla que Saramago es diverteix amb històries fantàstiques, el seu intent és arribar més a prop de la realitat, expressar-ho amb més força, mitjançant el recurs a temes o maneres de tractar-los a primera vista no semblen tenir res a veure amb l'observació real. Des de la seva visió, la novel·la és el missatge polític i humà que ens deixa aquesta metàfora d'unió entre la península Ibèrica i Amèrica Llatina. Saramago, que creia també en una península unida 'Ibèria' molt em temo que confonia desitjos amb realitats. I aquí estem nosaltres ancorats a Europa, a la popa del vaixell ensenyant-li el cul a Àfrica i a Sud-amèrica.

Rui Moreira, alcalde de Porto, va recuperar la vella idea d'Ibèria de Saramago, d'unir Espanya i Portugal, l'ha va anomenar Iberolux, un model de relació entre Portugal i Espanya inspirat en el qual Bèlgica, Holanda i Luxemburg van establir per coordinar-se com projecte comuna abans fins i tot de el naixement de la Comunitat Econòmica Europea. No es parla de matrimoni, que això serien paraules majors, però sí d'una amistat amb dret a frec que comenci a fer realitat el vell somni de l'iberisme d'unir socialment i políticament la península en una nova entitat amb una sola veu al món.

Aquesta idea es contraposa amb la secessió que intenta Catalunya, on estem a la fi del no-res, immersos en un projecte en el qual pocs creuen i que només serveix com a boc expiatori per donar-li la culpa de tot el que no funciona. Si abans quan s'avariava la tele dèiem allò de: "és d'ells" ara, totes les culpes són d'Europa, potser perquè ningú (o gairebé) s'ha pres la molèstia d'explicar-nos totes les mesures positives per als seus ciutadans que es prenen a Brussel·les.

Pretenem una Unió Europea unida, uns Estats Units d'Europa i aquí ni tan sols hem estat capaços d'unir la nostra Península Ibèrica, i encara que el mal no ve d'Almansa, si és cert que ve de l'Empordà,  i amb aquests no hi ha res fer, ells miren a Europa, però aquesta no els mira a ells. 

Mentre, els de Matrix, a la seva, amb la seva república interruptus, sense tocar de peus a terra, i sense governar no ja per a un 50% dels ciutadans, sinó per cap d'ells. I ara embrancats en l'amnistia Maneken Pis, si és que arriba a bon port, que de moment està per veure. 

Encara bo que Saramago no ha arribat a veure com ha acabat tot plegat, només faltava avui la dimissió d'Antonio Costa.

SHARE THIS