Si expressar certes tendències humanitàries cap als palestins pot portar problemes, afirmar que són persones amb drets que han de ser garantits i promoguts suposa buscar-se directament la desgràcia i l'escarni - Antón Losada a ctxt.es

El Govern espanyol és Hamàs i no ho sabíem; excepte Isabel Díaz Ayuso, que no té policia, però sí un servei de contraespionatge d'allò més feten que ho havia detectat ja fa temps. L'ONU és Hamàs i tampoc ho sabíem; i això sí que no ho van veure venir ni els fetens. Encara sort que hi és per desemmascarar-los l'Executiu exemplarment democràtic de l'exemplar Benjamí Netanyahu, el Silvio Berlusconi de l'Orient Mitjà; igualment entestat a valdre's del seu pas pel poder per canviar les lleis i blindar-se davant la justícia pels seus exuberants casos de corrupció.
En general, tot aquell que mostri algun tipus d'empatia o commiseració cap als palestins caçats com a rates al parany de Gaza és Hamàs. És igual que condemni o deixi de condemnar els seus actes terroristes, els seus assassinats i els seus segrestos. Aquí no es tracta de triar o amb mi o contra mi: amb mi i callar. Regla número u de la dreta autoritària: deslegitimar competidors i crítics acusant-los de cometre o pretendre cometre algun delicte especialment repulsiu –el seu favorit és el terrorisme–, o de còmplices de tan odiosos delinqüents. Les oenagés que mantenen oberts els camps de refugiats sense aigua, sense llum, sense combustible i sense medicaments també són Hamàs; igual que les oenagés que rescaten nàufrags a la Mediterrània són còmplices de les màfies que trafiquen amb éssers humans. Poques coses tan perilloses com l'humanitarisme. Només ha portat desgràcies a la història de la humanitat; per no parlar del retard que sol suposar per a la creació i l'acumulació de la riquesa.  Resulta aterridor el cinisme amb què la comunitat internacional ha deixat de tractar els palestins com a persones amb drets. Si expressar certes tendències humanitàries cap als palestins, encara que també siguin víctimes de Hamàs, li pot portar problemes, afirmar que són persones amb drets que han de ser garantits i promoguts per la comunitat internacional suposa buscar-se directament la desgràcia i l'escarni. Gairebé tan aterridor com les bombes que cauen a Gaza, o el cinisme amb què l'exèrcit israelià avisa la població cinc minuts abans perquè evacuïn cap enlloc, resulta el cinisme amb què la comunitat internacional ha deixat de tractar els palestins com a persones amb drets, per referir-s'hi com a víctimes per qui pregar clemència a l'agressor i apuntar-se, de passada, el gol de l'humanitarisme.

La hipocresia de reconèixer virilment a Israel el seu dret a exercir la legítima defensa, mentre se li demana de manera cortesa que ho faci dins dels principis del dret internacional humanitari, no resisteix la mera enumeració dels principis que regeixen aquest dret: principi de limitació , de necessitat militar, d'humanitat, de distinció i de proporcionalitat. Les accions militars d'un Estat han de ser limitades, necessàries, han de tractar amb humanitat els que deixin de combatre, han de distingir entre combatents i no combatents i han de ser proporcionals.
El govern de Netanyahu i el seu exèrcit no compleixen ni un dels principis; però no des d'ara, sinó des de l'any 2006, quan la franja de Gaza va quedar desconnectada després del triomf electoral de Hamàs i es va convertir a la presó a cel obert més gran del món. En aquells comicis els votants palestins es van dividir. Hamàs (440.409 vots) es va imposar per 30.000 paperetes a Fatah (410.564 vots); més de 120.000 palestins van votar altres opcions. No va importar aleshores. 

Tampoc no importa ara. Tots còmplices, tots terroristes, tots de Hamàs, encara que no ho sàpiguen. Arrasar de manera indiscriminada el seu territori i mantenir-los engabiats sense ni tan sols les mínimes condicions de supervivència no suposa un crim de guerra; pel que sembla és legítima defensa.

El poble palestí també pot parlar amb coneixement de causa de la violència i la repressió que representa Hamàs. Igual que el poble d'Israel pot testificar a les carns l'autoritarisme i la repressió que ha representat el gabinet extremista de Netanyahu i els seus socis ultres. Un alto el foc immediat no respon únicament a una qüestió d'humanitat o empatia. Constitueix una matèria de justícia i ho exigeix la legalitat internacional. No és equidistància. És la veritat, que gairebé sempre és complicada; si és fàcil, acostuma a ser mentida.