Ho ha fet malament. Però ho ha fet. Malgrat haver jurat i perjurat que el seu Govern no promouria mai una amnistia, de la seva mà una llei d’oblit penal del procés ha iniciat el tràmit. En la millor de les tradicions espanyoles, una llei històrica –una amnistia sens dubte ho és– torna a veure la llum sense el consens necessari entre els dos grans partits nacionals. Una llàstima. Fratricides com som, em temo que ni PP ni PSOE no porten al quadern de bitàcola anteposar l’interès general als seus legítims interessos partidistes. Per salvar la investidura calia empassar-se el gripau de l’amnistia, de Rodalies i del deute, i Pedro Sánchez se l’ha empassat. I si de retruc en el tràngol ha tret de la caverna els fanàtics de la ultradreta, doncs millor. Així queda clar que a Espanya només es pot ser socialista o bàrbar. Per si n’hi havia que dubtaven del pragmatisme del president renovat, en una reunió amb els seus companys a Ferraz, Sánchez ho havia deixat clar: és hora de fer de la necessitat virtut (sic). Al seu costat, és obvi que els vells utilitaristes vuitcentistes van ser uns aficionats. I que consti que ser així no és necessàriament dolent. Simplement és la liquidació solemne del vell idealisme kantià. Amb el seu procediment, Sánchez ha faltat a la seva paraula en campanya, és veritat. Ha le­sionat la reputació catalana a Espanya i ha polaritzat el debat polític, tensant les institu­cions judicials i l’Estat de dret. Però ha resolt definitivament les seqüeles personals del procés, sens dubte al seu dia castigat amb desproporció.

Vist amb perspectiva, crec que, en una democràcia madura, tard o d’hora els catalans haurien d’haver pogut acordar amb el Govern espanyol una consulta sobre el seu futur. Si hagués estat així, alguns com jo mateix ens hauríem estal­viat el mal trago de sacrificar la carrera política i el patrimoni per haver de defensar el dret a la participació política, compatible amb el fet que, en cas de poder-la exercir, el dia de les votacions molts hauríem votat per la unió. I és que, reconeguda la diversitat, millor junts! En un país avançat, la convocatòria d’un referèndum com el que –amb tossuderia– es va convocar l’1 d’octubre del 2017 potser hauria estat retreta administrativament, però mai amb la severitat amb què es va fer a Espanya.

I és que tan cert com que el PSOE de Sánchez passarà a la història per la seva versatilitat, ho és que el PP d’aquests últims anys continua sent incapaç de trobar el to que el converteixi en una opció de govern plausible. Sempre atrapat entre la ultradreta i les disputes intestines, si per alguna cosa brilla el PP nacional és per l’aïllament. I és paradoxal, perquè en un país que segurament té ben poc de roig, l’absència d’una dreta moderada, liberal i moderna, homologable a les millors tradicions centristes d’Europa, deixa l’Executiu, com a mal menor, en mans dels pragmàtics i aplicats socialistes.

Amb l’amnistia, amb la cessió de Rodalies..., molts catalanistes ens sentim avui més espanyols que ahir. Pedro Sánchez ho ha fet malament. Però ha fet el bé. Retornant l’independentisme a la senda constitucional, el Partit Socialista ha liquidat definitivament el procés i les seves derivades més penoses. M’alegra que centenars de polítics independentistes vegin per fi la manera de donar per acabat tant d’embolic judicial, com celebro que Carles Puigdemont abandoni la muntanya i torni al terreny de la moqueta parlamentària, un camp que no havia d’haver abandonat mai, per insensible que fos el PP o Junqueras deslleial.

Amb la seva decisió, Sánchez rubrica un nou creu i ratlla de la nostra història. Però no per això Espanya serà més roja ni es trencarà. Que grotesc que resulta escoltar els mateixos que presumeixen de formar part d’una nació mil·lenària com auguren cada dos per tres que l’ocàs és imminent! Amb l’amnistia pactada amb Junts, amb el català al Congrés i aviat a les institucions europees, a més de la cessió de Rodalies i la condonació de part del deute aconseguides per ERC, és obvi que molts catalanistes ens hem sentit avui més espanyols que ahir. Perquè, hagi estat per interès o per convicció, la veritat és que Espanya se’ns torna a posar bé. Si seguim així, amb permís de Feijóo, l’autor del Manual de resistencia seguirà comptant amb el suport de molts ciutadans pragmàtics molt de temps, en la mesura que ja no estem per allò que qui et vol bé et farà plorar. Millor que, si t’estima, et faci bé, encara que no sigui de confiança. - Santi Vila a la vanguardia.