La història alternativa no deixa de ser un passatemps, una excusa per als jocs de taula o un argument per a la ciència-ficció. Una cosa com el que suggeria l'acudit contrafactual vell en què un metge caratrist li deia a una dona d'expressió desolada: “Senyora Hitler: ho sento, però el petit Adolfito no passarà d'aquesta nit”. Per això Nietzsche observava que la pregunta de “què hauria passat si…?” ho converteix tot en objecte d'ironia. - Javier Melero a la vanguardia.

Però qui no s'ha preguntat coses així? Si Anglaterra hagués decidit no participar a la Segona Guerra Mundial, els alemanys haurien conquistat Moscou? Si Lenin hagués durat vint anys més, els crims de l'estalinisme mai no s'haurien produït? James Joyce escrivia a Ulisses que les coses que han passat no es poden suprimir amb el pensament (“El temps les ha marcat i, encadenades, resideixen a l'espai de les infinites possibilitats que han desallotjat”), cosa que no treu gens ni mica d'intriga l'especulació.

La política d'aquests dies facilita aquestes divagacions, per més que per a qui pretén analitzar el present el que val és el que va passar, no el que podria haver estat. Tot i això, no crec que es pugui anomenar frívol el que opini que, sense la ferotge crisi del 2008 i les retallades socials, era poc probable que s'exacerbessin de manera les passions independentistes d'una part dels catalans. Ni a qui intueixi que si la sentència del Constitucional hagués deixat l'Estatut com va sortir del Parlament, la desafecció cap a Espanya s'hauria manifestat amb més ponderació. Ja no els explico si un govern que va demostrar en aquest assumpte la competència pròpia d'una banda, de contrabandistes de patates no hagués decidit enviar la policia (deixant-la després als peus dels cavalls) a generar un escàndol de dimensions vergonyoses l'1 d'octubre. ¿Estaríem glossant encara el tuit de les 155 monedes de Rufián, o Puigdemont vagaria esfullant la margarida de la independència pels passadissos del Palau de la Generalitat davant el tedi de propis i estranys? I si el Tribunal Suprem hagués absolt els polítics independentistes de l'estrafolària acusació per sedició i s'hauria conformat amb una condemna eficaç i modesta per desobediència. S'haurien assolit els nivells de crispació de l'octubre del 2019? El prestigi dels tribunals espanyols a Europa hauria estat posat en dubte amb tanta freqüència? Ves a saber!

La història només demostra que va passar el que va passar quan havia de passar, però això no torna absurda la conjectura que Vox no hagués arribat al Congrés sense el procés, ni la que va ser el procés el que va fer crespar-se un nacionalisme espanyol com no recordava des dels temps de Sagunt, Numància i el Dos de Maig. Tampoc la que, amb un govern més disposat a l'acció política que a llençar-li a l'adversari el Codi Penal al capdavant, les coses podrien haver estat molt diferents. Potser el guanyador del concurs d'hipèrboles sobre la unitat de la pàtria (Ciutadans) encara existiria i el PP no s'hauria de veure captiu de l'extrema dreta i sense cap altra opció per arribar al poder que la d'una improbable majoria absoluta. Perquè es podrà dir el que es vulgui de Sánchez, però si algú tenia un pla millor per a Catalunya es va guardar molt d'explicar-ho, encara que fos per elucubrar-lo amb una hipòtesi. Tret que es vulgui cridar pla a no fer res o a seguir amb una ofensiva judicial amb més forats que un colador, que va omplir de sorpresa més d'un centenar de professors de Dret Penal i diversos tribunals de l'ample món, i que encara cueja . És cert que no sabem on ens portarà la tàctica sanchista, però és evident on portava l'altra: un lloc no gaire confortable, excepte per als comerciants asiàtics que feien el seu agost amb la venda de banderes espanyoles i estelades. Potser tot hauria estat diferent sense diàleg amb els independentistes, indults i amnistia, però la història ofereix dades suficients per aventurar que hi havia poques alternatives raonables que reconduïssin la situació en termes convenients fins i tot, en un futur no tan llunyà, per al PP.

Encara que hagi de ser a despit d'aquests patriotes a banda i banda de l'Ebre que s'omplen la boca amb l'honor nacional i actuen com aquell mató de Marcial Lafuente Estefania que entrava en un saloon de l'Oest, mirava tothom de reüll i remugava reptador: “Aquí fa olor de covard”.