Els filòsofs, quan analitzen la història, en explicar-nos les seves teories sobre els canvis culturals, ometen sovint aquelles coses menors, que en principi no tenen gens d'importància, però a través de les quals s'hi endevina el que determina el seu avenir. Això és el que són les cultures... i es veu en les creacions de l'home: l'arquitectura, la pintura, la literatura o la filosofia. Alguns han avisat, o millor dit, ens han dit que hem entrat de ple en la decadència com a societat, com a concepte ètic i cultural de societat. Ho han advertit a temps, però no se’ls ha volgut escoltar, de la putrefacció mental del conjunt de la nostra societat, de l’absurd consumista en què ens hem instal·lat. Ho han advertit a temps que aquesta banalització superficial de tota una societat era un indici clar de la seva decadència, palesa ja ara, quan poc hi ha a fer i el remei és difícil, per no dir impossible. Quan parlava al començament d’aquest article de les coses menors, insignificants, em referia al fet que l’avís, el missatge fa temps que hi era i ningú el volia veure. O és que no és un clar, un diàfan avís la degradació de la programació de la televisió, la pèrdua del propi llenguatge o els pobres resultats de la mainada a l’escola. L'obsessió gairebé general per viatjar quant més lluny millor, no importa on, l’important no és anar-hi, és explicar-ho a la tornada. L’aparentar en funció de cotxes grans, cases adossades, segones residencies, tota una ostentació banal i cara de mantenir. Aquesta obsessió de fer-se ric, de guanyar molts diners quant més aviat millor i de qualsevol manera. La pressa, pressa per acabar arribant enlloc, sovint. Tot ha de ser a l'instant i ha de funcionar com un rellotge, no hi ha temps per pair res, per fruir, per racionalitzar, per somiar, per l'anar fent sense pressa. I és també un avís clar la desaparició dels referents culturals, absorbits pel diner fàcil de l’èxit mediàtic, o potser perquè en realitat ja no n’hi ha, o no els podem escoltar. Tot és superficial, innocu, sense contingut, és com aquests regals inútils que et fan, que el més bonic és l’embolcall, i el que hi ha dins no és gran cosa o simplement res, per no dir una merda.

Hem baixat fins a l’infern de la banalitat, de la superficialitat i hem perdut les referències, a banda de tot allò que representava la tradició dels grans. Estranya aquesta societat que menysté tradicions recents com si li fes vergonya, tot és ja antic, obsolet, amaguem-ho en un racó obscur de la memòria, no toca, no és prou modern. Priva allò que és instantani i si pot ser amb la llei del mínim esforç. El sacrifici, la constància, la tenacitat no son valorats ni molt menys es contemplen com a referència. Tot el nostre passat l’hem arxivat, el present es escadusser i el futur molt incert. Agonitza doncs la cultura de tota una societat immers en la seva decadència. 


Té raó Steiner en la seva diagnosi, Europa està malalta i decadent, amb crisi o sense. L'últim tret definitori de la idea d'Europa de Steiner té tints més ombrívols: és la consciència de l'autodestrucció, del final d'etapa, de crisi, d'una civilització. A 'El Lobo estepario', el protagonista solitari de la novel·la d'Hermann Hesse s'autoexclou d'una societat els ideals de la qual no comparteix. I es pregunta, a propòsit d'Europa: «Això que nosaltres anomenàvem civilització, esperit, ànima, que qualificàvem de bell i sagrat, no seria un espectre, una cosa ja morta des de moltíssim temps enrere?». «¿Val la pena -es pregunta també Steiner al final del seu opuscle- lluitar perquè la idea d'Europa no s'enfonsi i vagi a parar al gran museu dels somnis passats que és la història?.