LA DESMEMÒRIA DE SABRA I XATILA

La massacre de refugiats palestins a Beirut va marcar un abans i un després a Israel i al món que no ha evitat nous episodis de violència contra la població civil a la regió. Després de les atrocitats de l'Alemanya nazi o de l'imperi del Sol Naixent o la matança de My Lai a la Guerra del Vietnam, la cara més cruel de la humanitat en la seva història recent va tenir dos noms: Sabra i Chatila. El barri musulmà del sud de Beirut i el camp de refugiats que es va habilitar als afores per acollir els palestins expulsat d'Israel va ser escenari entre el 16 i el 18 de setembre del 1982 d'una cruenta massacre de civils comeses per milícies cristianes libaneses amb la plena connivència de l'Exèrcit israelià que en aquell moment ocupava el país.

Els darrers estudis xifren entre 3.000 i 3.500 els palestins assassinats en aquell episodi, considerat per les Nacions Unides com a genocidi contra el poble palestí en una històrica resolució de la seva Assemblea General aquell mateix any. La majoria de les víctimes documentades van ser dones, nens i ancians, que van patir també violacions, amputacions i tota mena de vexacions.

Com a vana justificació de la barbàrie es va apel·lar a la venjança per l'assassinat del president libanès electe Bashir Gemayel, pertanyent a les Falanges Libaneses, formació conservadora conformada majoritàriament per cristians maronites. Encoratjats i protegits per les forces israelianes amb l'argument que a Sabra i Chatila també s'amagaven milicians de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina, un nodrit grup de falangistes es va internar al barri i el camp de refugiats per torturar, violar i assassinar als seus habitants.

Així ho va determinar una comissió d'investigació encarregada pel primer ministre israelià Menajem Beguin al president de Tribunal Suprem d'Israel, Yitzhak Kahan, per investigar el paper del Tzáhal a les matances. L'informe Kahan, com es va anomenar les conclusions d'aquesta exhaustiva investigació, no només va oferir detalls sobre la massacre, sinó que hi va implicar directament alts oficials de les Forces de Defensa d'Israel, el cap del seu Estat Major i el mateix ministre de Defensa, Ariel Sharon.

En les seves Recomanacions i comentaris finals, l'informe aconsella depurar responsabilitats –administratives, no penals– sobre diverses figures destacades de l'Exèrcit, el Mossad i el mateix Sharon, que efectivament va ser destituït del càrrec una setmana després de fer-se públic informe, el febrer del 1983. No obstant això, no li va impedir tornar al gabinet de Shimon Peres any i mig després i seguir la seva carrera política fins a convertir-se en primer ministre, càrrec que va ocupar entre el 2001 i el 2006. Les iniciatives per processar-lo a l'estranger o per la justícia internacional abans de la seva mort tampoc no van prosperar.  Ramón Álvarez a la vanguardia.com