Richard Evans deia que la idea que en la història res no passa per atzar i que tot el que passa és el resultat de les maquinacions perverses de grups malignes que manipulen el món entre bastidors és tan vella com la història mateixa. Per això hi ha qui segueix creient que Hitler va escapar amb vida del búnquer de la Cancelleria i va envellir en algun lloc de Sud-amèrica, que l'home no va arribar a trepitjar la Lluna i que els extraterrestres solen celebrar els pícnics a Nevada i Nou Mèxic. - Javier Melero.

Recordeu que bé que va funcionar el pensament conspiratori en els temps del senador McCarthy, aquell tipus que creia veure comunistes ocults en tots els sectors de la societat, que va sumir Hollywood en el terror i que, entre altres proeses, va aconseguir amargar-li la vida a la meravellosa Billie Holiday. Aquella dona que cantava a l'estranya fruita penjada dels arbres del sud, i que no era res més que un negre linxat a “la terra dels lliures i la llar dels valents”.

Això encara és més cert avui dia sota la tirania de les xarxes socials, on les teories de la conspiració prosperen gràcies a la influència minvant dels que solien actuar com a porters de l'opinió: els editors de premsa i els analistes fiables. El territori, en fi, on es relativitzen els límits entre la realitat i la falsedat –tal com evidència el trumpià i pervers concepte dels fets alternatius– i el model d'èxit són subjectes de poca intel·ligència convençuts que només una combinació de mala sort i dels estratagemes dels altres els ha privat d'ocupar els esglaons més alts de la cadena alimentària.

Els dic això al fil de la freqüent menció en aquests dies de termes com a Estat profund (deep State) i guerra legal o lawfare, un sistema de persecució política consistent en la utilització abusiva de procediments judicials per tal de destruir o neutralitzar l'adversari. Com deuen haver sentit, es tracta de conceptes esgrimits principalment per l'entorn de Puigdemont, a propòsit de com s'haurien de concretar les persones beneficiades per una llei d'amnistia.

Quan veig moviments extravagants al CGPJ, em comença a convèncer l'argument de Puigdemont. Perquè, des del punt de vista de Puigdemont, l'amnistia no només hauria d'assolir els acusats per delictes de clara naturalesa política, sinó també d'altres molt allunyats d'aquest context però comesos per imputats pertanyents al món processista. Ja saben a què em refereixo, però bàsicament es tractaria de prevaricacions amb intenció de beneficiar il·legalment tercers, tràfic d'influències amb ànim de lucre, blanqueig de capitals, falsedats documentals i delictes contra la hisenda pública.

La idea és que cap hauria estat mai processat ni, encara menys, condemnat, si no fos per la seva estreta vinculació amb el procés o la seva identificació pública amb els objectius independentistes. És a dir, que l'Estat profund, una sèrie de subjectes poderosos, però no identificats, va posar en marxa un fenomen d'ofuscació legal, que no va ser res més que una eina que van utilitzar deliberadament aquestes elits tèrboles amb la connivència de sectors addictes de la judicatura i que es va materialitzar en la persecució desmesurada d'individus concrets vulnerant els principis d'igualtat davant de la llei i de prohibició de l'arbitrarietat.

En condicions normals els hauria dit que la tesi puigdemontiana no m'agrada. No són pocs els polítics populistes que fan referència a la necessitat de destapar els complots i frustrar les conspiracions d'aquell deep State que Boris Johnson va descriure una vegada com “la gent que veritablement dirigeix el país”. L'Estat profund ja era un concepte conegut a la Turquia d'Erdogan molt abans que fos adoptat per Trump i més tard per Bolsonaro, Netanyahu i aquest tipus de gent que creu (Erdogan dixit) que “la democràcia és com un tramvia. T'hi muntes fins que arribes al teu destí i després baixes”, cosa que m'inspira escasses simpaties.

Però també és cert que no totes les teories conspiratives són fruit de la paranoia o l'oportunisme. Sense anar més lluny, aquí tenen el cas Watergate. Per això, quan en plena negociació sobre la llei d'amnistia veig alguns moviments extravagants al CGPJ i resolucions judicials que treuen del barret de copa el socorregut conill del terrorisme o es coordinen temporalment amb una sincronització més que sospitosa, miro atònit la meva pròpia cara al mirall i no la reconec: em comença a convèncer, mal que em pesi, l'argument de Puigdemont.