Sabadell té des d’aquest diumenge 63 Stolpersteine. La xifra s’ha assolit després de col·locar les llambordes en honor a José García Campillo i Pere Sabater Carbonell, víctimes del nazisme. Tot en dos actes que han permès recordar i recosir la vida d’aquests habitants sabadellencs i que s’han celebrat, respectivament, davant dels domicilis on van viure.

La primera llamborda s’ha col·locat a La Serra d’en Camaró. Concretament al número 49 del carrer de La Serralada. Allà hi va viure José García Campillo (1899), natural de Santomera (Múrcia) d’on va marxar per establir-se a Sabadell. A la ciutat va treballar de filador i durant la guerra civil va lluitar per la República. Posteriorment, es va exiliar a França i tancat a un camp de refugiats. Allà hi va viure fins que amb l’ocupació nazi va ser detingut i deportat a Mauthausen l’any 1940. El 1941 va ser traslladat al camp de Gusen, on va morir durant l’hivern juntament amb 23 sabadellencs més que es trobaven retinguts.

Acabada la guerra europea la seva família restant es va establir a França, concretament al poble de Besiers (Occitània). I és des d’allà d’on aquest diumenge han vingut alguns dels seus familiars presents a l’acte. La seva neta, Joseline Balot, ha explicat amb emoció el que la llamborda representa per ells: “No tenim paraules, és molt important. Sobretot per la seva memòria i per la de la meva mare. Tota la vida hem volgut refer i honorar la seva història i ara per fi hem pogut”.

La segona llamborda s’ha col·locat al número 115 del carrer de l’Horta Novella. En aquest lloc hi va viure Pere Sabater Carbonell (1910), qui va treballar a Castellar del Vallès, abans de traslladar-se a Barcelona. Allà es creu que es va afiliar al PSUC i va acabar lluitant a la guerra civil abans de marxar a l’exili. Entre el 1939 i 1941, segons la família, va ajudar a la resistència francesa amb els maquis. L’any 1941 va ser detingut i internat als camps de Sètfonts primer i al de la Vernet d’Ariejà fins al 1944. L’any 1945, juntament amb altres presoners, va ser transportat amb ‘el tren fantasma’ al camp de Dachau d’on va acabar sent alliberat al final de la guerra. Posteriorment, va refer la seva vida a París. A la capital francesa es va dedicar a ajudar catalans supervivents de la deportació, rebent el reconeixement del govern francès el 1957. Finalment va acabar els seus dies a Perpinyà.

La seva família es va establir al sud de França, però també a Barcelona. Des d’allà alguns familiars han assistit a l’homenatge. “Per nosaltres representa moltíssim i és preciós, només ens sap greu per la seva filla que va morir i no ha pogut veure aquest acte”, han expressat Laura Rafar i Conxita Virgili, familiars de Sabater. Justament la mort de la filla va permetre trobar uns documents sobre la vida de Pere. “El fill d’uns amics va buscar el nom a internet i a partir d’aquí vam iniciar el procés amb l’Ajuntament per obtenir la llamborda, va ser una casualitat”, han afegit. Els dos actes han estat presidits institucionalment pel Museu d’Història, l’Ajuntament i l’ONG Amical de Mauthausen. Tots ells han destacat el compromís de la ciutat amb la memòria històrica i la voluntat de continuar recordant als sabadellencs víctimes del nazisme. A Sabadell el projecte va començar el 2018 i amb els anys ha convertit la ciutat en un municipi de referència, sent la ciutat catalana amb més llambordes de memòria- un 10% de tot Catalunya. Diari de Sabadell. Si us interès la història de les llambordes daurades, aquí la teniu....

L'alumnat de tres instituts de la ciutat ha rebut els nou Stolpersteine dedicats a barcelonins i barcelonines que van ser deportats pel règim nazi. Els Stolpersteine (llambordes', en alemany) formen el memorial més llarg del món: hi ha més de 75.000 a més de 1.800 ciutats de vint països, i se situen davant dels domicilis de les persones homenatjades. Ho expliquen a el periodico. Potser no se li ha donat la importància moral que tenen cadascuna d'aquestes llambordes, aquí us deixo la seva història...

UNA PEDRA RECORRE EUROPA - Una pedra recorre Europa, es reprodueix a centenars, a milers. Va germinar al voltant de 1990, va aparèixer en la Rathausplatz de Colònia i va seguir per Berlín el 1996, a la Oranienstrasse; des de llavors ja no es va aturar. Parlo de la stolpersteine, una petita peça cúbica de ciment (amb prou feines deu centímetres per costat) recoberta de llautó on s'inscriu informació relativa a persones, lleis o situacions vinculades al complex univers opressiu del Tercer Reich. El seu hàbitat és urbà i la seva pell daurada llueix cridanera i bella entre el paviment de les voreres, davant el domicili de la víctima o a l'espai precís en el que van esdevenir els fets evocats i commemorats.
Una pedra en el camí. En realitat, més de setanta mil pedres instal·lades el dia d'avui en ciutats europees, tot i que l'horitzó pot ser de sis milions si parlem de jueus, però d'uns onze milions més si es tracta del conjunt de deportats, i encara més d'afectats pel nazisme: tantes pedres com a víctimes va fer el Reich durant el seu imperi entre 1933 i 1945. No hi ha xifra. L'infinit no té xifra, només un signe, un símbol.
L'abast de la stolpersteine ​​és gairebé discrecional, el seu límit s'ennuvola i el criteri es desfonda per la seva fràgil regulació. L'infinit no té xifra. La xifra està en l'infinit. Ho explica el Catedràtic d'Història a la Universitat de Barcelona Ricard Vinyes a Publico.es. Conec el fet per una experiència personal que vaig explicar aquí el febrer de 2018. - Diari de Sabadell.

SENTINELLES CONTRA L'OBLIT. - Dilluns al matí quan tornava de caminar per la cosa aquesta de que s'ha de fer exercici, en passar pel carrer Borràs, em va cridar l'atenció aquesta llamborda amb una placa daurada que hi havia al terra, amb aquest nom gravat: Marià Llonch Casanovas, assassinat el 31.8.1941 GUSEN.
Em va sorprendre, no n'havia vist mai cap, així al terra, com per ensopegar-hi. A el periódico d'ahir vaig trobar la resposta; Efectivament la idea és aquesta, posar aquestes llambordes al terra davant cases de les víctimes del nazisme, tasca que l'artista alemany Gunter Demnig du a terme des de fa 25 anys. 
Gunter Demnig va començar el seu homenatge sota la màxima "una persona només és oblidada quan el seu nom és oblidat", així que a les 'stolpersteine' (que literalment significa pedres per ensopegar), grava el nom del deportat, la data de naixement i la de defunció en el cas que fos assassinat pel règim de Hitler.

Només a Sabadell, dissabte n'hi va instal·lar 23, una d'elles és la que teniu a la foto.
No és la primera vegada que l'artista alemany col·loca llambordes als carrers catalans -el 2015, el poble de Navàs va ser pioner- però ha sigut la més extensa. A més de Sabadell, també s'han col·locat 'stolpersteine' a Olesa de Montserrat, la Segarra, Granollers, Girona i als Guiamets (Priorat), el poble de Neus Català. La supervivent del camp de Ravensbrück, de 102 anys, va assistir amb la seva família a l'homenatge. 

"És un honor posar una 'stolperstein' a la Neus, perquè n'hi ha poques que es puguin col·locar a persones que encara són vives". La seva filla, Margarita Català, va agrair en nom de la seva mare -tot un símbol de la recuperació de la memòria històrica- l'acte i va assegurar que aquestes pedres contribueixen a fer que la història no sigui una cosa abstracta i llunyana. 

"Són com sentinelles -va afegir- que impedeixen l'oblit de totes aquelles violències infringides. La realitat actual de nombrosos països d'Europa, on la xenofòbia i l'extrema dreta aixequen el cap, ens mostra la gran necessitat de la memòria".