A l'Orient Mitjà té lloc una tragèdia anacrònica: l'intent de resoldre amb mètodes de segles passats una situació que s'esdevé al segle XXI. L'israelià és un colonialisme molt específic en què la població colonitzada no té cap utilitat com a força de treball explotada. Per al colonitzador israelià, “el millor palestí és el que és mort o ha marxat”, en paraules d'Edward Said, citat a l'estupend llibre de Raixid Khalidi sobre la guerra dels cent anys contra Palestina.

La total eliminació de la població autòctona i el seu reemplaçament va ser factible en el passat, als segles XVIII i XIX, a Amèrica del Nord o Austràlia, però Israel arriba tard a aquesta “solució final” de què els mateixos jueus d'Europa van ser víctimes en el més gran dels crims racistes de la història moderna. Aquesta tràgica paradoxa desemboca a la boja agressivitat del sionisme amb la seva amalgama de violència colonial de la vella escola, armes d'última generació i una ideologia supremacista envoltada de primitives escenes bíbliques.

Arrelada en una horrible i secular història de persecució, l'ànsia de seguretat d'un poble petit de nou milions d'habitants, sense recursos naturals i envoltat d'estats hostils i poblacions radicalitzades per dècades d'injustícia i doble ras, es tradueix en una política agressiva suïcida amb tot el seu enorme entorn, insostenible sense el suport dels Estats Units, un suport que no durarà eternament. Tota una societat d'emigrants insegurs ha estat educada en aquesta agressivitat. Amb els seus polítics, militars i la seva societat civil trucant obertament i sense embuts a la massacre de civils, mai l'evidència d'un suïcidi moral no havia tingut tants espectadors. (Vegeu al respecte el recompte de declaracions genocides realitzada per responsables israelians, confeccionat per Yaniv Cogan i Jamie Stern-Weiner.)

L'ànsia de seguretat d'un poble de nou milions d'habitants es tradueix en una política suïcida, agressiva amb tot el seu entorn

L'aclaparadora superioritat militar israeliana, amplificada pel pont aeri nord-americà, ha convertit aquest conflicte en “un dels més destructius i mortífers del segle XXI”. Walid Al-Khalidy, prestigiós historiador i fundador de l'Institut d'Estudis Palestins, calcula que, el 4 de desembre, Israel ha matat gairebé 20.000 palestins, la majoria civils, en vuit setmanes de guerra contra Hamàs a Gaza, més que en 106 anys de presència jueva a Palestina, que va començar amb la Promesa Balfour de crear una “Llar Nacional Jueva a Palestina” el 1917. Per la seva banda, Haytham Manna, President de l'Institut Escandinau de Drets Humans (SIHR) i degà dels opositors polítics sirians, va assenyalar que la guerra per destruir Gaza s'havia cobrat en 55 dies el doble de víctimes civils que en els dos anys de guerra a Ucraïna (2022-2023), i que el nombre de periodistes, metges i personal d'agències de l'ONU que operen a l'enclavament i han mort és infinitament superior al nombre de morts dels col·lectius en 20 anys de guerra del Vietnam (1955-1975) o en 8 anys de guerra de l'Iraq (2003-2011). Més concretament, 50 periodistes havien mort en 45 dies a Gaza, 11 en l'exercici de les seves funcions: una de les xifres de morts més elevades d'aquest segle.

L'actitud dels governs occidentals davant l'espectacle d'una massacre recolzada militarment i políticament, justificada i dissimulada pels seus mitjans de comunicació i retransmesa en directe, ha eixamplat com mai la bretxa existent entre Occident i el Sud global, fins i tot a les metròpolis occidentals, en algunes de les quals es prohibeixen i criminalitzen les manifestacions de suport als massacrats.

De cop i volta ha quedat clara la negació del principi d'igualtat entre éssers humans practicada per l'Occident ampliat. Ha quedat clara la compatibilitat dels “valors europeus” i de tot l'instrumental semàntic sobre la democràcia i els drets humans amb aquesta negació. La memòria històrica del Sud ha recordat a Gaza que el colonialisme va estendre la “civilització” a base de genocidis perfectament compatibles amb la il·lustració, la separació de poders i el parlamentarisme.

El mirall de la memòria històrica europea ha recordat també la coexistència de l'humanisme renaixentista amb les guerres de religió, i d'Auschwitz amb la gran cultura alemanya. A Alemanya i França els successors i els descendents de Hitler i de Petain, i en el conjunt de l'establishment de la Unió Europea tot un exèrcit de polítics, funcionaris i comunicadors, han donat l'esquena a la realitat del genocidi d'una manera que recorda el conformisme amb l'onada genocida de les dècades de 1930 i 1940. Al súmmum de la incongruència, l'actual suport a Israel i la corresponent islamofòbia es fonamenten en la responsabilitat pel judeïcidi d'aleshores. I aquest suïcidi moral suggereix que la continuació d'aquesta sèrie històrica infame és perfectament possible en l'actualitat i que té futur.

La memòria històrica del Sud ha recordat a Gaza que el colonialisme va estendre la “civilització” a base de genocidis.

L'actitud dels governs occidentals, els seus mitjans de comunicació i propagandistes, conté un clar avís sobre com la part privilegiada d'aquest món pot solucionar l'atzucac al qual en aquest segle ens ha conduït el sistema capitalista. Mancant “nous mons” als quals exportar excedents demogràfics i metabolismes vitals insostenibles i incompatibles amb el principi d'igualtat entre éssers humans, l'horitzó que es dibuixa és un “Gaza planetari”, crear illes de benestar i dret estrictament protegides per exèrcits i armades per, diguem-ne, el 20% de la població mundial, i recloure la resta en zones humanament i ambientalment desastrades. Com observava Immanuel Wallerstein, aquest no és un pla molt diferent del que Hitler i els seus coetanis tenien al cap. Per a qui intenti escapar-se d'aquestes zones: murs, tirs i naufragis. Això és el que il·lustren, com a bestreta de la gran emigració mediambiental que ens espera, els 28.000 morts registrats només a la Mediterrània des del 2014. Si aquesta pauta funciona políticament i mediàticament a Palestina, pot funcionar també en altres latituds i situacions que han de venir.

El president colombià, Gustavo Petro, s'hi ha referit en apuntar que “el que el poder militar bàrbar del nord ha desencadenat sobre el poble palestí és l'avantsala del que desencadenarà sobre tots els pobles del sud quan, per efecte de la crisi climàtica, quedem sense aigua; l'avantsala del que desencadenarà sobre l'èxode de la gent que per centenars de milions aniran del sud al nord”. El genocidi de Gaza, ha dit a CTXT el filòsof italià Franco Berardi “és l'epicentre d'un cataclisme que dividirà la humanitat de manera duradora: el sud del món i els suburbis de les grans metròpolis occidentals envolten la ciutadella blanca amb un mur d'odi que alimentarà la venjança en els mesos i anys vinents. Aquest esdeveniment inaugura el segle d´enfrontament entre la raça colonial i el món colonitzat”. - Rafael Poch a ctxt.es