Plagiar o no plagiar, copiar o no copiar, aquesta és la qüestió. Això que acabo d'escriure, efectivament, s'assembla moltíssim al que ja ha escrit una altra persona. No m'estranyaria res que la semblança fos gairebé literal. Però no per això ha de veure compromesa la seva originalitat. Aquella semblança és, sempre, pura coincidència: dues persones només poden coincidir en algun lloc - o en alguna idea - quan venen de llocs diferents. L'originalitat rau, en definitiva, en la procedència. De tota manera, també el plagiari hi fa el seu paper. Naturalment, si té encert a triar allò plagiat. Com deia Fuster, el pitjor del plagi no és que sigui un robatori, sinó que és una redundància i de fet, des d'un punt de vista seriós i utilitari, és preferible que s'escriguin plagis de coses assenyades que no pas que s'escriguin ximpleries originals. Al cap i a la fi, el que plagia agafa part d'una història i l'explica a la seva manera, perquè mai ningú escriu una història cent per cent al nostre gust.
El diari The New York Times ha demandat OpenAI i Microsoft per utilitzar els seus continguts per entrenar ChatGPT i altres serveis que ara competeixen amb el contingut del diari. És la primera demanda d'un gran mitjà a empreses d'intel·ligència artificial, però n'hi haurà més, ja que afecta periodistes, músics, actors, escriptors, il·lustradors... En definitiva, qualsevol autor. Quan això es planteja, se sol argüir que no és possible posar portes al camp. Fins i tot hi ha reaccions acomplexades pel temor a quedar com a refractaris al progrés, de manera que denunciem amb sorna qui plagiï una novel·la o una tesi doctoral, però elogiem amb una admiració rendida com fa de bé això mateix ChatGPT.
La IA millorarà les nostres vides, com ho va fer internet al seu dia. Però com també es va demostrar en aquest cas, aplicar l'ètica i protegir la creativitat són condicions inexcusables i gens contraposades a la tecnologia. De fet, no parlem de tecnologia. O no només. Si no de multinacionals que decideixen sense cap control i en funció dels seus interessos econòmics sobre el nostre treball, amb conseqüències que ens afecten a tots. La batalla no ha fet més que començar, i serà llarga i cruenta.
Por un lado, al final será bueno firmar todo lo que se escriba con nombre y apellido, para denunciar cualquier I.A que escriba en nuestro nombre, así no podrá hacerlo, y también evitaremos los Anónimos, a los que somos muy dados, pues infinidad de veces se escribe sin tan siquiera firmar con un pseudónimo el escrito.
ResponEliminaCom deia Fuster, és millor plagiar coses sensates que escriure bestieses pròpies.
ResponEliminaSalut.
Muchas plataformas de contenidos, no solo permiten, sino que fomentan lo que ya tiene nombre: "rebloguear" y lo hacen incluyendo en cada artículo un mecanismo para facilitar la reproducción del contenido.
ResponEliminaDe todos modos, creo haberlo tenido claro desde hace mucho. La mención CLARA Y EXPLICITA de la fuente y la autoría, no solo es imprescindible, sino que también es elegante y -al menos a mi y supongo que a muchas personas- ya es un primer dato para valorar al individuo o individuos, que están utilizando esa información. Sea un texto, un video, una foto o lo que sea.
En això em trobarás sempre, ja saps que poso la referència de l'escrit i el mitjà.
EliminaEn cuanto a Fuster (+1992), que no conoció Internet, ni la sociedad actual del siglo XXI, solo decir que el problema que ocasiona su aforismo es que las "bestieses pròpies" pueden ser demasiado relativas o subjetivas. Para unos lo son, para otros no tanto; e incluso para otros, son motivo de reflexión.
ResponEliminaDigues-li, bestieses, foteses, mediocritats, ja se sobreentén a què es referia Fuster. De fet, ell va escriure: ximpleries originals.
Elimina