'SPEEDWATCHING' 30.12.23

Les noves tecnologies comporten noves patologies, ''speedwatching' n'és una, encara que no és l'última. N'hi haurà més. L'excés de contingut digital que tenim a la nostra disposició ha posat de moda la pràctica de reproduir a velocitats més altes les pel·lícules, les sèries o el pòdcast. En un món cada vegada més accelerat, en què tot sembla que passa a tota velocitat, no és estrany que el ritme de vida també s'hagi multiplicat. Les persones s'afanyen a arribar a tot arreu, a fer tot allò que han de fer, i a viure la vida al màxim: això és el que està de moda.

El ritme de vida és tan frenètic que sentim alleujament quan descobrim que podem fer alguna cosa a la meitat de temps: escoltar un àudio a 2x (doble de velocitat), tenir obertes 3 pestanyes de l'ordinador o córrer a la cinta mentre repasses els correus de treball . Els que consumim ja està adaptat a com funciona el món, per això, ara està de moda la immediatesa -si un vídeo de TikTok no ens capta en 15 segons, fem 'scroll' i al següent- i a la manca de paciència -si surt un anunci a Youtube, agafem el mòbil i contestem un missatge. Per no parlar de la manca de concentració, cada cop més latent, quan som incapaços de veure un capítol d'una sèrie sense agafar el mòbil ni un segon.

Tot això té un nom i s'està començant a estudiar des de la ciència: speedwatching és aquesta nova tendència que consisteix a veure sèries, pel·lícules o vídeos a tota velocitat. És una manera d'estalviar temps, però que pot tenir conseqüències negatives per a la salut. Va començar el 2010, quan Youtube va incorporar l'opció de veure els vídeos a més velocitat, i gairebé 15 anys després, aquesta estratègia d'“estalvi del temps” ja està instaurada a tot el món digital: Whatsapp, Telegram, Netflix, Amazon Prime. Tot això està relacionat amb el FOMO (fear of missing out), que representa la por que sentim quan ens fa la sensació que ens estem perdent coses: per això la necessitat d'acabar alguna cosa ràpida i poder fer una altra cosa.

En una entrevista a Vilaweb, Sylvie Pérez, psicopedagoga i professora dels estudis de psicologia i ciències de l'educació de la Universitat Oberta de Catalunya, va parlar d'aquest fenomen i de per què ha esdevingut la nova moda, sobretot entre joves: "Ara, hi ha moltíssimes coses per veure i escoltar. Constantment hi ha sèries noves, podcast, etc. Hi ha un excés de contingut digital i tothom vol estar al dia de tot", constata. Tot i això, l''speedwhatching' provoca problemes seriosos de salut. Quan es veu alguna cosa a tota velocitat, el cervell no té temps de processar tota la informació i això pot provocar problemes de concentració, memòria, i comprensió. A més a més, pot augmentar l'estrès i l'ansietat.

HONDURENYS A GIRONA 30.12.23

Suposo que el màxim que sabem d'Hondures és que la seva capital és Tegucigalpa, i que pertany al grup de països oblidats, d'on no sabem què passi mai res. Però el que segur que no sabíem fins avui, és que Girona ha esdevingut una petita Hondures. La xifra d'hondurenys resident a la darrera dècada s'ha més que duplicat i és el col·lectiu estranger que més noves altes incorpora al padró. Tant és així que els polítics del país centreamericà ja parlen de Girona com el 19è districte d'Hondures.

L'enllaç de la ciutat amb la comunitat hondurenya no és ni de bon tros recent. Les primeres pàgines es van començar a escriure el 1976, quan l'ara septuagenària Rosa Maria Álvarez, amb altres amigues, va venir a treballar a llars de la ciutat. “La necessitat pressionava, jo venia d'una família molt pobra i gairebé no vaig tenir oportunitats d'anar a escola; amb 8 anys em vaig posar a treballar en una botiga, en una tabaquera, a les cases i la meva última feina allà va ser en un McDonald's”, explica la dona que espera poder tornar al seu país natal per passar-hi els seus últims anys de vida. Als 24, va rebre una oferta per anar a treballar en feines de la llar per a una dona de Girona.

Va venir per dos anys i porta aquí 47, període durant el qual ha format una família i no ha parat de treballar. “Fins que em vaig jubilar mai m'ha faltat feina”, assegura la dona, natural de Talanga, a uns 50 quilòmetres de la capital del país, Tegucigalpa. La majoria de dones hondurenyes establertes a Girona procedeixen, precisament, d'aquesta ciutat. El boca a orella, com en molts processos migratoris, ha estat determinant.

Des del 2012 és el grup estranger majoritari de la ciutat, superant el marroquí. “Vuit anys després d'arribar a Girona, una dona va obrir una agència d'empleades de la llar i va contactar amb una de les meves amigues que havia emigrat amb mi: ella li buscava candidates a Hondures i va ser així com unes ho van dir a altres, i aquestes a d'altres i es va crear una cadena que ha arribat fins avui”, explica.

Al novembre hi havia més de 7.300 hondurenys empadronats a la ciutat. La llicenciada en pedagogia Mariela Sandres, víctima de violència de gènere al seu país, va arribar fa quatre anys i mig, animada per la xarxa familiar i d'amistats que ja tenia a Catalunya. Després d'un temps a Barcelona, va treballar a cura de nens, gent gran i persones amb discapacitat. Ara ho fa al consolat d'Hondures a Barcelona, però manté casa seva a Girona.

De fet, si no fos per l'article de Sílvia Oller a la vanguardia, els hondurenys de Girona serien immigrants oblidats, com ho és el seu país.

COPIAR O NO COPIAR, AQUESTA ÉS LA QUESTIÓ 29.12.23

Plagiar o no plagiar, copiar o no copiar, aquesta és la qüestió. Això que acabo d'escriure, efectivament, s'assembla moltíssim al que ja ha escrit una altra persona. No m'estranyaria res que la semblança fos gairebé literal. Però no per això ha de veure compromesa la seva originalitat. Aquella semblança és, sempre, pura coincidència: dues persones només poden coincidir en algun lloc - o en alguna idea - quan venen de llocs diferents. L'originalitat rau, en definitiva, en la procedència. De tota manera, també el plagiari hi fa el seu paper. Naturalment, si té encert a triar allò plagiat. Com deia Fuster, el pitjor del plagi no és que sigui un robatori, sinó que és una redundància i de fet, des d'un punt de vista seriós i utilitari, és preferible que s'escriguin plagis de coses assenyades que no pas que s'escriguin ximpleries originals. Al cap i a la fi, el que plagia agafa part d'una història i l'explica a la seva manera, perquè mai ningú escriu una història cent per cent al nostre gust.

El diari The New York Times ha demandat OpenAI i Microsoft per utilitzar els seus continguts per entrenar ChatGPT i altres serveis que ara competeixen amb el contingut del diari. És la primera demanda d'un gran mitjà a empreses d'intel·ligència artificial, però n'hi haurà més, ja que afecta periodistes, músics, actors, escriptors, il·lustradors... En definitiva, qualsevol autor. Quan això es planteja, se sol argüir que no és possible posar portes al camp. Fins i tot hi ha reaccions acomplexades pel temor a quedar com a refractaris al progrés, de manera que denunciem amb sorna qui plagiï una novel·la o una tesi doctoral, però elogiem amb una admiració rendida com fa de bé això mateix ChatGPT.

La IA millorarà les nostres vides, com ho va fer internet al seu dia. Però com també es va demostrar en aquest cas, aplicar l'ètica i protegir la creativitat són condicions inexcusables i gens contraposades a la tecnologia. De fet, no parlem de tecnologia. O no només. Si no de multinacionals que decideixen sense cap control i en funció dels seus interessos econòmics sobre el nostre treball, amb conseqüències que ens afecten a tots. La batalla no ha fet més que començar, i serà llarga i cruenta.