"Les cantonades en blanc d'una de les meves obres de joventut donen bona mostra d'aquesta pràctica", prossegueix Guillén. Es refereix a l'exemplar de Poesia inèdita (1970-1978) que conserva a la seva biblioteca el també poeta Virgili Torres Hernández. Li va regalar Mario Santiago a principis dels 80. Però aquest no és un volum qualsevol. Al seu interior, coexisteixen dues obres: la de Guillén, i els versos que l'infrarealista va escriure al voltant. A primera vista, la manca despais lliures a cada pàgina pot resultar una mica angoixant per al lector. Però el valor editorial és important, tal com va saber veure l'editora Ana María Chagra, al capdavant d'Ediciones Sin Fin.
“Vaig anar a visitar el meu amic Virgilio i em va mostrar aquesta joia. Vaig fer moltes fotos i, quan vaig tornar a Barcelona, amb el meu company d’editorial, Bruno Montané –un altre infrarealista–, vam decidir transcriure la part d’en Mario i respectar el títol que ell mateix li va brindar: La historia nos absorberá ”. De moment el volum està a la venda en algunes llibreries seleccionades de Barcelona i Madrid i són una mostra dels batejats com a “dards lingüístics”, tan característics de l’autor. Versos i idees breus que van des de paròdies fins a cruïlles ètiques i trobades eròtiques esporàdiques.
No és la primera vegada que els editors compten amb una obra d’aquestes característiques al seu catàleg. “Sueño sin fin , el primer llibre que vam treure, és fruit de la recopilació, per part de Bruno Montané i Roberto Bolaño, dels textos que en Mario va plasmar als marges de diferents llibres. Els dos amics van fer aquest laboriós treball molt de temps enrere, però no ho van publicar. El 2012, l’editorial va néixer amb la idea que els textos veiessin la llum. No era la nostra intenció continuar amb més obres, però aquí ens mantenim”.
A diferència d’aquesta primera publicació, “La historia nos absorberá es gesta dins d’un únic llibre, el de Guillén. I això és significatiu, ja que, com que és d’una generació anterior, el tenien com a referent”, apunta Chagra.
Orlando Guillén va fer amistat amb tots els infras, tot i que la seva proximitat era especial amb Mario Santiago, amb qui va arribar fins i tot a compartir pis a Mèxic a començaments dels vuitanta. “La nostra vida era bohèmia fora mida. Ens dedicàvem a la poesia i no ens importava res més. Estava bé conviure amb algú que compartia ideals i estil de vida en aquell temps, que no és fàcil”.
No és la primera vegada que els editors tenen una obra d'aquestes característiques al catàleg. “Somni sense fi, el primer llibre que vam treure, és fruit de la recopilació, per part de Bruno Montané i Roberto Bolaño, dels textos que Mario va plasmar als marges de diferents llibres. Els dos amics van fer aquest treball laboriós molt temps enrere, però no el van publicar. El 2012, l'editorial va néixer amb la idea que els textos veiessin la llum. No era la nostra intenció continuar amb més obres, però aquí ens mantenim”.
A diferència d'aquesta primera publicació, “La història ens absorbirà es gesta dins un únic llibre, el de Guillén. I això és significatiu, doncs, com que és una generació anterior, ho tenien com a referent”, apunta Chagra. Orlando Guillén va fer amistat amb tots els infras, encara que la seva proximitat era especial amb Mario Santiago, amb qui va arribar fins i tot a compartir pis a Mèxic a principis dels 80. “La nostra vida era bohèmia a més no poder. Ens dedicàvem a la poesia i no ens importava res més. Estava bé conviure amb algú que compartia ideals i estil de vida aleshores, que no és fàcil”.
Mario Santiago va batejar aquesta obra com “La història ens absorbirà”, cosa que reflecteix la seva visió sobre com veia el seu futur. Es van conèixer a la Casa del Llac, un centre cultural ubicat al Bosc de Chapultepec, a Ciutat de Mèxic. Des de llavors, van compartir tardes a les tertúlies del Cafè L'Havana ia casa del poeta i periodista mexicà Efraín Huerta, dos punts de reunió dels intel·lectuals de l'època i on els poetes infrarealistes van prendre prestada com a consigna la frase del pintor Roberto Matta “ volar-li la tapa dels cervells a la cultura”.
En aquestes primeres trobades, Guillén va saber que Mario en realitat es deia José Alfredo Zendejas, però que havia canviat el seu nom després d'argumentar que “José Alfredo només n'hi ha un”, en referència a l'actor i cantautor mexicà José Alfredo Jiménez. Una mostra més de la seva intenció per perdurar en el temps, encara que és probable que no s'imaginés que aquests textos marginals acabessin conformant una obra. Va arribar fins i tot a tenir un tercer nom, el d'Ulisses Lima, un dels principals protagonistes dels Detectius salvatges (1998), de Roberto Bolaño i, també, el seu alter ego . Encara que siguin molts avui els lectors que li brinden aquest sobrenom, ell no va arribar a escoltar ningú nomenar-lo així, ja que va morir atropellat abans que s'emportés el llibre a impremta. Tenia 44 anys. “es va convertir en una obra de culte i els lectors van començar a interessar-se pels seus protagonistes en saber que estaven inspirats en persones reals. Així, van ser molts els que van acabar recalant a l'obra de Mario i es van quedar per sempre. Ell era un detectiu salvatge més”, recorda Guillén del seu company de versos.
El poeta va morir abans de conèixer la fama que brindaria a tots els seus protagonistes 'Els detectius salvatges', de Roberto Bolaño. Mowgli, el fill que el poeta va tenir amb Rebeca López, reconeix per telèfon des de Mèxic que el seu pare “es va convertir llavors en la llegenda que no va somiar mai que fos. Molts van revisar la seva obra i es van quedar. Però ell no va viure aquest èxit”. Cosa que, sens dubte, “li hauria agradat i, alhora, sorprès. Hi va haver un moment que, després de múltiples rebutjos editorials, es va resignar. Però això no vol dir que es rendís. Mai no va deixar d'escriure. Simplement, va acceptar que seria complicat publicar els seus treballs. Per això, va acabar muntant la seva pròpia editorial, A l'Est del Paradís, amb la qual va publicar algunes de les seves obres, com Aullido de cisne”. Tant el seu llegat com el dels seus companys, sumat a una mort prematura i accidental, han permès que pervisqui a la posteritat.
“És una mort particular perquè ell era molt bon caminant. Absorbia les ciutats així i després impregnava els seus escrits amb tot el que veia”, recorda Bruno Montané. Són diverses les anècdotes que tenen junts, com “el dia que va decidir que seria cambrer. Va aconseguir feina en una orxateria del carrer Gran Via amb Aribau. Vam anar tots a veure'l en el seu primer dia i, en veure'ns, li va caure la safata amb tots els gots. Vam tornar junts a casa perquè el van fer fora”. D'alguna manera, la vida li recordava que el seu destí estava entre folis, tovallons nets i marges de llibres. “De tot el que va escriure, el públic només n'ha vist el 10%. Queda molt per llegir aquest home que va néixer per ser poeta i va morir com a tal”, conclou el seu fill. - Lara Gómez Ruiz a lavanguardia.com.
Publica un comentari a l'entrada