Deia la pedagoga canadenca, Catherine L'Ecuyer, que el sentit comú va deixar de ser-ho quan regalar l'últim model d'iPhone a un nen de deu anys es va convertir en una cosa normal i quan va passar a ser excepcional que els seus pares li regalessin la seva atenció incondicional. Dit d'una altra manera, els pares tenen un paper decisiu en l'educació dels seus fills, així que no cal descarregar tota la responsabilitat a l'escola davant de la caiguda dels resultats a Catalunya, segons el darrer informe PISA. Els estudiants catalans figuren entre els pitjors d'Espanya en lectura i han reculat de manera preocupant en matemàtiques i ciències. Per cert, l'estudi adverteix sobre l'ús del mòbil i recomana un moderat ús dels dispositius digitals, ja que el 65% dels estudiants del país reconeixen que els distreuen i un 45% que els posen nerviosos.

Espanya ha parit vuit lleis educatives des del 1980. Una cada cinc anys de mitjana. La pròxima, per complir amb l’estadística, s’hauria d’aprovar el 2025. No sabem si es complirà el calendari, però sí que sabem, perquè així ho ha promès, que tindrem la novena així que el PP torni a governar. Atenent la prolixitat legislativa, hau­ríem d’inferir que l’educació, sigui quin sigui l’accent ideològic dels nostres governants, ocupa i preocupa. Però tanta dedicació no ha donat els fruits esperats. Ho confirma el nou informe PISA: anem de mal borràs. I sent cert que a tot arreu se’n fan, de bolets, hau­ríem d’afegir que a Catalunya no s’hi fa res més.

La Generalitat, en una primera valoració que ahir va rectificar, ha atribuït la desfeta al pes excessiu dels alumnes immigrants a les mostres de l’informe. Descomptats aquests estudiants, els resultats continuen sent pèssims. Però que l’argumentari del secretari de Polítiques Educatives del Govern, Ignasi Garcia Plata, no sigui cert no l’invalida totalment. N’hi ha prou amb parlar amb el professorat, el gran absent en el debat permanent sobre l’escola, per assegurar-se que aquest problema no només existeix, sinó que s’agreuja any rere any. Integrar-se i integrar no és una tasca fàcil. Hi ha escoles a Catalunya que funcionen més com a centres de benestar social que com a centres educatius.
Entre les classes populars catalanes s’utilitzava quan l’analfabetisme, real o funcional, era moneda de curs comú, l’expressió ara en desús saber de lletra per referir-se a algú que sabia llegir, escriure i espavilar-se amb els números. En les famílies adinerades això es donava per fet. Però per a qui habitava en la precarietat saber de lletra significava l’accés a un passaport que possibilitava una vida millor. Els que ens van precedir sabien el que sabíem nosaltres sense l’ajuda de la intel·ligència artificial: que la millor inversió per matisar les diferències de bressol i per construir pas a pas una societat en què la igualtat d’oportunitats no fos només xerrameca buida passava per l’accés a una bona educació. Per saber de lletra.

Per això, que els alumnes catalans hagin perdut el coneixement equivalent a 24 mesos de lectura i 18 en matemàtiques i ciències des de l’anterior informe de fa tres anys és el més perjudicial i regressiu que podíem fer-los, especialment als menys afavorits socialment. Estem construint una Catalunya i una Espanya pitjor. Més classista i menys justa. Que això es faci des de la bona fe i en nom del progressisme i de l’igualitarisme, el sant i senya de la pedagocràcia de la modernitat, no és només paradoxal. A hores d’ara ja resulta gairebé insultant.

L’informe provocarà un plus de feina per a la comunitat educativa. El previsible ara és que s’activi, o almenys s’anunciï, un pla de xoc educatiu. Que apareguin veus exigint un nou pacte nacional per a l’educació. Que s’insisteixi en la necessitat d’augmentar la inversió i que es prometi que tard o d’hora arribaran els resultats. Tot això redundarà en més formació inútil per als docents i com sempre també més carrega burocràtica. Igualment, els lobbies pedagògics, lluny de rectificar, insistiran que els mals resultats es deuen a la falta d’ambició en la implantació de les idees que promocionen des de fa temps: més educació per competències!, més aprendre a aprendre i menys estudiar! Continuarem donant alegries a les empreses de hardware i software que tant ajuden a dissimular les mancances estructurals dels nostres centres educatius. Com veieu, tot això remet al mateix: si és nou –sigui la pedagogia, una pissarra electrònica o una manera d’avaluar–, no pot ser dolent. Eppur si muove .

Que Espanya i Catalunya hagin tret els pitjors resultats des que l’informe PISA va debutar l’any 2000 és una invitació urgent a la rectificació. Però la pedagocràcia, no ho dubteu, trobarà la manera de no baixar del burro. Serà en nom d’una gran revolució educativa que ja ha demostrat el seu fracàs. La revolució més reaccionària de totes. Josep Martí Blanch a la vanguardia.cat.