Arran de la columna de dimarts en què parlava del tió de Nadal, un lector peruà que viu a Catalunya em fa saber que aquest costum de clavar-li garrotades a un tros de fusta li sembla una mica bleda. M’explica que, en certes zones del seu país, el costum, el dia de Nadal, és que els ciutadans es barallin entre ells, a cops de puny i de peu, en una mena de lluita lliure en la qual participen homes i dones, adults i nens. Se’n diu takanakuy. 

Busco informació sobre aquest costum que desconeixia i, no cal dir-ho!, on més en trobo és a la Viquipèdia. Takanakuy és una paraula quítxua que significa “colpejar-se mútuament”. Anem pel bon camí. Se celebra sobretot a la província de Chumbivilcas. Hi participen membres d’una mateixa família o d’una mateixa comunitat; un poble, posem per cas. El propòsit és “resoldre conflictes amb un individu, amic, familiar, o resoldre conflictes territorials que hagin sorgit durant l’any”. Els lluitadors desafien els adversaris cridant-los pel nom i el cognom. El desafiat pot no acceptar el repte o proposar que un amic s’hi baralli en nom seu. Només està prohibit mossegar, tibar els cabells o fotre puntades als que ja són a terra. La disputa es conclou per KO o per decisió de l’àrbitre. N’hi ha més d’un: el principal i els assistents, que duen fuets per mantenir a ratlla els espectadors.

Abans de les baralles els participants esmorzen a l’església i beuen alcohol per posar-se a to. Després de les baralles també s’apleguen i en beuen, però ara per no notar tant el dolor provocat pels cops rebuts.

Amb tants costums forans com importem no em negareu que és una celebració molt més atractiva que la de picar una soca d’arbre amb un bastó. (Volem acollir!) Que precisament se celebri el dia de Nadal és, a més, ideal per alegrar les interminables sobretaules amb els cunyats.