Una vegada vaig preguntar a una persona: quin creus que és el sentit de la vida? Em va respondre: “Viure-la”, explica Fernando Trias de Bes.  Pertanyo als qui creuen que a la vida no cal atorgar-li un sentit. La vida, senzillament, és. És una cosa tan gran, misteriosa i bonica, que no necessita res més. En té prou per si sola. N'hi ha que no pensen així. I busquen donar un sentit a les seves vides. No és estèril, però no deixa de ser una interpretació subjectiva de la pròpia existència. O una manera d'orientar els dies a una tasca concreta. Alguns posen el sentit de la vida a la seva professió; altres, a la família; altres, a les seves creacions; altres, en Déu. De fet, només l'art o la música donen algun sentit a la vida. Car la resta, com tenir família, fills, els animals ho fan amb una naturalitat absoluta, sense donar-hi la més mínima importància, simplement ho fan per pura reproducció i manteniment de l'espècie. Però els homínids ho hem de magnificar tot, donar transcendència a tot, inventar-nos déus, i tot per donar-nos importància sobre la resta d'animals que ens envolta.  També és cert que hi ha una altra cosa que ens diferencia de la resta d'animals, ells no saben què és la vanitat, l'enveja, la cobdicia, la ira, la mentida, l'odi... Sí!, nosaltres som diferents de la resta d'espècies, diferents... a pitjor. Viure no és existir, sinó assaborir cada instant, mantenir viva la curiositat, 'la joie de vivre'. I viure ens porta a la vellesa. Quan podem perllongar aquesta actitud? La senectut ens sembla una etapa decadent, on minven l'alegria i el gaudi. Cras error. En l'art d'envellir, de Ciceró, la seva teoria és que: tal com vius durant la joventut i la maduresa, viuràs durant la vellesa. Si heu tingut una vida d'inquietud per les coses, projectes personals i set de coneixement, tindreu una vellesa d'inquietud per les coses, projectes personals i set de coneixement. La vellesa com a prolongació de la maduresa, i aquesta, alhora, de la joventut. 
Quan ens adonem que ens anem fent grans i comencem a comportar-nos com una persona gran, entrem oficialment a la vellesa. Hi ha la idea estesa que ser gran és sinònim de dependència, de ser un destorb o de no ser útil. Cada persona se sent vella a una edat diferent. Alguns amb 60 anys potser se senten vells per les seves circumstàncies, mentre que hi ha persones de més de 80 que se senten joves i estan molt actives. El sentiment de ser vell és totalment subjectiu.  És cert que el concepte de vellesa ha canviat i molt; abans, el saber i l'experiència estaven a les mans de la gent gran, mentre que actualment s'han intercanviat els papers, l'experiència s'ha perdut sobrepassada per la modernitat i el coneixement s'està esvaint per mor de l'excés d'informació. O potser és que el concepte d'experiència i coneixement han canviat. I és que en el fons l'experiència de la gent gran consisteix en una acumulació reiterada d'errors no admesos. Debades doncs fer-los cas encara que necessiten ser escoltats i cal fer-ho, encara que sovint no serveix per a res important.  
No obstant això, quan jo sigui més gran, espero no comportar-me com un vell, o això penso ara. Després, després suposo que faré com tothom, encara que vull dir en descàrrec de la vellesa, que el comportament anòmal que els acompanya a partir d'una certa edat, no és del tot culpa seva, ja que sospito que la naturalesa adequa el grau de pensament a l'edat per fer més suportable el fet irremeiable de la decadència física, acompanyant-la de la psíquica. I és que de no ser així, envellir plenament conscient, seria terrible.  Ciceró ens va deixar una lliçó impagable: no s'envelleix per dins, només per fora.  La vida és un instant entre dos plors.