Palestina ha esdevingut símbol de la injustícia per l'ocupació israeliana. Bezalel Smotrich, ministre de Finances d'Israel, va impulsar la neteja ètnica dels palestins de la Franja de Gaza durant una entrevista diumenge a la ràdio de l'exèrcit. “Hem de fomentar la immigració des d'allà. Si hi hagués 100.000-200.000 àrabs a la Franja i no 2 milions, tota la conversa sobre l'endemà [de la guerra] seria completament diferent”, ha afirmat.”

Més cinisme impossible, encara que també hi ha molta sinceritat en aquestes paraules malsanes del Ministre de Finances. Els palestins que fugen cap al nord per la carretera Salaheddine al districte de Zeitoun, als afores del sud de la ciutat de Gaza, passen pel costat de tancs de l'exèrcit israelià el 24 de novembre de 2023, després d'un alto el foc de quatre dies que va començar d'hora al matí. - Tomàs Alcoverro.

"Vaig viatjar per primera vegada a Gaza poc després de la guerra dels Sis Dies, el 1967, en un comboi militar israelià escrivint alguns reportatges per a La Vanguardia. Vam fer una volta per la ciutat. Em vaig fixar en un hotel nou, el Naser, amb grans banderes blanques als balcons Per tot arreu veia gent, asseguda a les vorades dels carrers, o caminant, lentament, en silenci... En una escola hi havia imatges de soldats egipcis que llançaven els jueus al mar, imatges de jueus que assassinaven a nens i dones musulmanes, hi havia retrats del rais Naser coronat de llorer que alçava al cel el mapa de Palestina...

La guerra del 1967 que va enfrontar Israel contra Egipte, Síria i Jordània només va durar sis dies, va ser gairebé tan breu com la del 1973, l'última guerra clàssica entre exèrcits, perquè a partir de llavors els conflictes armats s'han lliurat entre el Tsahal israelià i les milícies palestines o libanesa com Hizbulah, que van durar més temps, com tot l'estiu del 1982. Guardo al meu pis de Barcelona la bandera d'aquell estiu amb lemes en diverses llengües: “Beirut, jo et sóc fidel”, “Beirut, assetjat però bonic”... Aquest estil de guerra, asimètrica, que té molt poc a veure amb les guerres regulars, s'ha lliurat, a més, en territoris petits, on cada quilòmetre quadrat val una batalla campal.

“Els palestins tenen por de la por dels israelians”, va escriure Mahmud Darwish

Al Líban, de la mida de la província de Barcelona, la invasió israeliana del 1982 –per tal de liquidar les organitzacions guerrilleres de la resistència palestina– es lliurava només a regions musulmanes, especialment a l'oest de Beirut i al sud del país. Els habitants de les regions cristianes podien contemplar des dels terrats de casa seva la destrucció de la invasió israeliana, el bombardeig d'alguns barris xiïtes i sunnites, que deixaven en pau els de majoria cristiana.

La guerra d'Israel del 1967 no va ser contra Gaza, on el nacionalisme palestí encara no era una força política important, sinó contra Egipte. El carismàtic rais Naser, al històric enterrament del qual vaig assistir al Caire el 1970, s'indignava ja llavors que descontrolats grups de guerrillers palestins ataquessin sovint Israel, provocant la destrucció amb les represàlies del seu exèrcit. L'administració militar egípcia sobre aquesta desgraciada franja d'obediència dels Germans Musulmans no treia cap benefici del seu autoritari govern. De tota manera és palès que la població palestina de Gaza té costums, fins i tot un cert deix egipci en el seu àrab col·loquial, diferent del de les poblacions de Cisjordània, més oberta a costums més liberals.

Quan el 1994 Yaser Arafat, líder de l'OLP, va tornar a la terra promesa, gràcies als acords d'Oslo amb Israel, els seus funcionaris i la seva burocràcia, establerta primer a Beirut i després a Tunísia, no van tenir dificultats domèstiques d'adaptació a una població d'estil de vida diferent del que van gaudir a les cosmopolites ciutats del seu exili. En altres èpoques de la desgraciada història de Gaza, el regne haixemita de Jordània també va tenir aspiracions de controlar-la malgrat la distància que el separava. Vaig conèixer un destacat notable de Gaza, Ahmad Xama, que durant algun temps va intrigar per compte del rei Hussein fins que la seva temptativa va fracassar. L'Estat jueu tampoc no ha volgut implantar la seva autoritat ocupant-la militarment, perquè els seus soldats eren víctimes de constants atacs, arribant-se a convertir la franja al Vietnam d'Israel.

Va ser el poderós general Ariel Sharon qui va decidir retirar completament les seves tropes de la malhadada població de Gaza, objecte de totes les intrigues internacionals que menyspreen la vida dels seus habitants, reduïts a simple objecte del poble manipulat pels uns i els altres, israelians i també àrabs.

El desgraciat poble palestí és víctima de la seva corrupció i, sobretot, de la seva profunda divisió interna manifestada amb el constant enfrontament polític i militar de Hamàs amb Al-Fatah. Tampoc el desprestigiat govern de Ramal·la de Mahmud Abbàs, que va ser derrotat tant electoralment com militarment a Gaza el 2006, té gens d'interès a restablir la seva autoritat a la franja. És el final d'un somni, la realitat de la fragmentació i la divisió dels territoris palestins i la continuació de la implacable política de fets consumats practicada per Israel. La proclamació edulcorada d'organitzar un Estat palestí vàlid, viable i independent amaga la veritat que cada dia hi ha menys espai per construir-lo.

El gran poeta Mahmud Darwish, contemplant aquest laberint d'identitats assassines, va escriure que “els palestins tenen por de la por dels israelians”. La sincopada guerra de Gaza fa esclatar, a més, cabals d'emocions que s'estenen a mig món, però –com ja té calculat Israel– no poden durar gaire temps.

Palestina s'ha convertit en símbol de la injustícia per l'ocupació israeliana, contra totes les resolucions del Consell de Seguretat de l'ONU, però també de la impotència tant àrab com internacional per resoldre-la".