Entre el novembre del 2014 i el juny del 2016, mentre la policia remetia a Jorge Fernández Díaz 34 informes plens de falsedats sobre polítics catalans, The Economist situava Espanya sota l'epígraf de “democràcia plena” (ho ha fet en catorze de les quinze vegades que ha publicat la llista). “A la paraula democràcia, quan s'hi afegeix alguna cosa al darrere, és com el whisky quan s'hi afegeix espanyol”. Això de el Perich a Autopista, del 1970, marcat a foc una altra vegada. La nova documentació que han aportat aquests dies La Vanguardia i ElDiario.es sobre la guerra bruta de les clavegueres de l'Estat ha sacsejat les xarxes. “Què fem amb el PP?”, es pregunta @jmtraductor1 al fil de les revelacions. Però la pregunta ara mateix no és què es pot fer amb el PP, sinó que fan els populars. La resposta ve en forma de silenci de Feijóo. O d'escorregudes d'embalum, com la d'Ayuso: “Ho lamento perquè em queda... no lluny, perquè parlo de Catalunya cada vegada que puc, però en aquesta ocasió nooo...”. A la paraula Catalunya, quan se li afegeix operació al davant, és com la fruita quan se li afegeix confitada: un grill per evitar. I a la plataforma X? El PP distreu. Manté una croada contra una diputada de Sumar que es va fer ressò d'un tuit en què es qualifica Feijóo de “sunnormal”. “Exigim la dimissió d'Engracia Rivera per donar suport a un ús discriminatori i ofensiu. Demostra, a més, una falta total de respecte, cosa que no ens estranya en aquesta diputada”, diu el compte oficial del PP. La rèplica? Abundant i dels usuaris de X: “Sou un partit que anomena 'fill de puta' el president del Govern i després fa xapes, dessuadores i tasses amb l'eslògan. Tapeu-vos una mica”, d'@AlanBarrosoA; “Ja no us agrada la fruita?”, diu també @SiberetSiberet. No si és confitada.

La llibertat d'expressió va per davant. “Gràcies a la llibertat d'expressió avui ja és possible dir que un governant és un inútil sense que ens passi res. Al governant tampoc”. Aquest altre aforisme de el Perich a Món, dimoni i carn, en el seu temps, el 1979, sortint de la dictadura, podia provocar que se'ns escapés pel nas alguna cosa més que aire en l'esforç de contenir el riure i la sorpresa. Actualment és peccata minuta. Avui pots apujar el to i anar dient mentre reparteixes fruita que el president del Govern central és un fill de sa mare, o que Feijóo és un “sunnormal”, i no et passa res. Al governant o al líder polític tampoc. 

Deia el Perich també a Autopista, que la millor prova que als Estats Units qualsevol podia ser President, la teniem en el propi President, i això que el Perich ni es podia imaginar que Trump arribaria a la Casa Blanca, i que fins i tot podria repetir.  I és que, als picapedrers, quan els condemnen a treballs forçats, els obliguen a escriure poesies. 

I en el mentrestant, continua la carrera contra rellotge del jutge García-Castellón per jutjar Puigdemont per terrorisme. El jutge diu tenir indicis cada vegada més sòlids que el fugat va participar en l'assassinar de Robespierre. Marat i Danton.