El govern de Mariano Rajoy va posar la cúpula policial del Ministeri de l’Interior, que controlava Jorge Fernández Díaz, al servei de les seves maniobres polítiques al marge de la llei, principalment les operacions especials contra l’independentisme i els seus rivals polítics, i també les d’encobriment i obstrucció de les investigacions dels seus casos de corrupció.

L’abundant documentació recopilada en una investigació conjunta de La Vanguardia i ElDiario.es, la publicació de la qual s’inicia avui, més els testimonis de fonts involucrades en els fets, assenyala que a la taula del ministre hi van arribar una bona part dels informes que després van donar origen a diverses ma­niobres per desacreditar o obrir causes judicials contra persones suposadament vinculades a l’independentisme. Segons fonts ­involucrades en els fets, Fernández Díaz va remetre bona part d’aquells documents, en sobres tancats i a través dels seus escortes, a l’aleshores president del govern espanyol.

Les noves dades permeten reconstruir en bona mesura el funcionament de l’operació per afrontar la crisi independentista catalana amb procediments al marge de la llei i dels protocols policials formals: recopilació prospectiva d’informació sobre independentistes, reals o presumptes, fent servir per a això els mitjans dels cossos policials; elaboració de dossiers amb informacions majoritàriament falses i en alguns casos amb dades confidencials facilitades pel Ministeri d’Hisenda, que dirigia Cristóbal Montoro. Malgrat això, aquells dossiers es convertien en informes que es filtraven a la premsa militant o s’introduïen en causes judicials amb mètodes irregulars, amb la finalitat d’estimular el zel de jutges, fiscals i agrupacions d’extrema dreta que presentaven denúncies als tribunals.

Per a aquells afers es va acabar ocupant el conjunt de la cúpula policial –a més del conegut comissari José Manuel Villarejo, que practicava en aquestes feines una triple obediència: al ministre; a la secretària general del PP, ­María Dolores de Cospedal, i als seus propis negocis particulars; al responsable operatiu del cos, el director adjunt operatiu ( DAO), Eugenio Pino, interlocutor directe del ministre; la unitat d’afers interns; la unitat de delinqüència econòmica i financera (UDEF), els informes, esborranys o simples rumors de la qual jugarien un paper clau; la brigada general d’informació, especialment la de Barcelona, i ja al marge del ministeri, l’Oficina Antifrau de Catalunya, dirigida per Daniel de Alfonso–, que va treballar en la recopilació d’informació, sense mandat judicial ni indici delictiu específic per actuar contra la imatge i la seguretat jurídica de les persones i institucions considerades objectius. Segons les fonts abans esmentades, el ministre va tenir un paper destacat –“a mi m’informeu el primer”, els deia als implicats– i estava al corrent de tots els moviments.

El ministre rebia a la seva taula les notes de Villarejo, informes del director operatiu i d’afers interns. A preguntes de La Vanguardia, Fernández Díaz, assegura que no tenia res a dir sobre “una operació de la qual sé el que s’ha publicat i que és un nom que s’ha inventat un personatge molt conegut, pel que sembla”.

La taula del responsable d’Interior es va convertir des del setembre del 2012, just després de la primera Diada massiva als carrers de Barcelona, quan es va decidir posar en marxa l’operació, en la pista d’aterratge de tota mena de notes informatives i dos­siers sobre la qüestió. Des d’allà es difonien per diferents vies. Es tractava en la majoria dels casos d’investigacions prospec­tives, és a dir, motivades per l’objec­tiu polític predeterminat de descobrir irregularitats, però sense indicis, una cosa prohibida en la legislació. En la immensa majoria de les ocasions, aquelles indagacions no van obtenir resultats en forma de descobriment d’il·legalitats –amb la gran excepció dels comptes secrets andorrans de la família Pujol, mentre que la resta han anat caducant una rere l’altra–, però això no va impedir que es fessin igualment informes per trametre’ls a la premsa afí i intentar influir en algunes causes ja obertes.

Però malgrat la gravetat dels molts fets ja coneguts, ni la justícia espanyola ni els principals partits polítics han considerat necessari investigar el que va passar ni depurar els organismes poli­cials afectats. Es tractava d’un greu atemptat contra els drets i llibertats de la ciutadania en una societat que es diu democràtica, fent servir pràctiques d’impunitat i opacitat.

Els informes arribaven amb ­regularitat, de vegades setmanal, en altres períodes, quinzenal, i “el ministre considerava l’afer del màxim interès, estava obsessionat amb això”, assevera una persona amb coneixement dels fets. La que probablement es podria considerar primera aportació escrita enviada al ministre en el format de nota informativa del comissari Villarejo –investigat en una infinitat de causes per les seves pràctiques presumptament il·legals, però en cap de relacio­nada amb les seves activitats vinculades amb la persecució política– té precisament data del 18 d’octubre del 2012.

Segons les fonts contactades per a l’elaboració d’aquest article, les notes informatives van ser idea de l’aleshores número dos del ministeri i home de confiança de Fernández Díaz, Francisco Martínez, primer com a cap del seu gabinet i des del gener del 2013 com a secretari d’Estat, per formalitzar les aportacions sobre les indagacions que fins aleshores el comissari havia fet oralment. Des d’aquell moment el policia les lliurava i registrava a la direcció de la Policia, que alhora les feia arribar al responsable ministerial; també remetia còpies directament al ministre a través de Martínez. En realitat, era un resum d’informes anònims elaborats per agents de la UDEF després de rebre l’encàrrec de posar-se en marxa i que es van fer arribar a la premsa en pàgines sense capçalera ni signatura i en què es feia menció a presumptes il·legalitats de dirigents nacionalistes catalans o de persones del seu entorn.

Entre aquests documents constava una sèrie de cinc sobre el cas del Palau de la Música que anticipa el relat concretat en la nota informativaenviada per Villarejo a la direcció de la Policia i al ministre.

Afers interns va aconseguir que s’obrís una causa a Oleguer Pujol que es va arxivar nou anys després. Aquella nota informativa, que es reprodueix acompanyant aquesta informació, porta una clau de referència utilitzada gairebé sempre pel comissari, “ F/ V” i constitueix un bon exemple de com funcionava aquella operació oculta, al marge de la legalitat i esquivant les pràctiques policials ortodoxes quan s’iniciava una investigació d’aquesta mena.

Marcaria la pauta futura de les escomeses per fer front a l’independentisme, també contra rivals polítics, com en el cas de José Blanco, aleshores secretari d’organització del PSOE i el nom del qual va sortir en unes converses enregistrades en el curs d’una instrucció judicial instruïda a Galícia. Fernández Díaz va acabar tenint a la seva taula transcrip­cions d’aquells enregistraments recollits en un sumari judicial.

La major part del document de Villarejo resumeix algunes causes judicials en marxa, però el seu objectiu no era repassar l’hemeroteca si no donar-los una nova vida, més explosiva, i generar soroll públic. La descripció d’aquelles instruccions judicials incloïa l’atribució a l’aleshores president de la Generalitat, Artur Mas, de comptes a Liechtenstein. El document finalitzava amb un inquietant epígraf titulat: “Informa­cions facilitades per una font fiable”, en el qual s’atribuïen a Mas, a la família de l’expresident Jordi Pujol i al “nucli dur de CDC” comptes a Suïssa i Andorra.

La primera causa analitzada era la del Palau de la Música de Barcelona, cosa que indica la vinculació de Villarejo amb la sèrie inicial esmentada més amunt, en la qual s’investigava el saqueig econòmic de la institució musical a mans del seu president, Fèlix Millet, i els seus col·laboradors més directes, i també la participació de l’antiga CDC de Pujol i Mas en el cobrament de comissions per mitjà d’aquella institució. Després del primer lliurament del comissari, el director de la Policia va intentar influir en el cas Palau. Tot just onze dies després d’aquell informe, dos alts càrrecs policials, José Luis Olivera, director del Centre d’ Intel·ligència contra el Crim Organitzat ( CICO) i fins poc abans responsable de la UDEF, i Marcelino Martín Blas, cap de la unitat d’afers interns, van anar a Barcelona a reunir-se amb el fiscal del cas, Emilio Sánchez Ulled, i demanar-li que ordenés l’ escorcoll de la seu del partit polític, un clar intent d’influir en les eleccions que el president Mas havia convocat per al 25 de novembre del 2012.

Ho feien seguint una ordre d’ Eugenio Pino, director adjunt operatiu de la Policia i interlocutor directe del ministre, segons ha declarat algun dels participants. La maniobra no va reeixir: el fiscal va rebutjar les pressions i va disposar, a més, del suport del jutge del cas, Josep Maria Pijuan, que, per cert, uns mesos abans ja havia descartat dos informes ­anteriors de la UDEF, perquè els considerava inversemblants. Però no seria l’únic intent policial de condicionar o dirigir l’evolució de la instrucció.

Poc després, el 14 de novembre, en vista que aquelles gestions van ser infructuoses, la UDEF va en­viar al jutge un ofici en què es feia ressò d’una denúncia anònima –sobre la veracitat de la qual sempre hi ha hagut dubtes–, en la qual insistia en la implicació de Mas en el cobrament de comissions, entre altres temes, en l’adjudicació de l’empresa d’aigües ATLL a Acciona el 2012, concessió que poste­riorment seria anul·lada pels tribunals.

La segona causa inclosa en aquell informe de Villarejo es referia a una denúncia presentada el 1994 i que es jutjarà l’any que ve, és a dir, trenta anys després. Es tracta d’una instrucció del jutjat número 5 de Tarragona, centrada en la venda d’uns terrenys i la tramitació de les llicències municipals a l’empresa Eroski, i en la qual també participava l’empresa Tipel, en la qual Mas havia treballat quan va ser regidor a l’Ajuntament de Barcelona. Els fets de la denúncia eren posteriors al seu pas per l’empresa. En qualsevol cas, l’informe de Villarejo aprofita per afirmar que centenars de milions de les antigues pessetes moguts en la compravenda ha­vien anat a “comptes a Liechtenstein a nom de diversos dirigents polítics, entre ells AM ( Artur Mas) i el seu pare”.

Fonts involucrades afirmen que el ministre va enviar a Rajoy molts documents que rebia sobre l’operació. Amb aquell suggeriment n’hi va haver prou per elaborar un nou dossier fals en què s’atribuïa a Pujol i Mas comptes a Suïssa i Liechtenstein amb centenars de mi­lions d’euros, publicat, com acabaria sent habitual, a El . Aquest document va acabar batejat com l’“informe esborrany” de la UDEF, malgrat que aquella unitat en va negar sempre l’autoria. El ministre Fernández Díaz va assegurar el març del 2013, durant una compareixença al Congrés, que la investigació encarregada havia acabat amb un informe d’afers interns, en el qual s’assegurava que no es podia saber d’on havia sortit o qui ho havia fet. Quan el diputat de CiU Jordi Jané va interpel·lar el ministre sobre si sabia res de l’ esborrany abans que fos públic, va respondre: “Això m’ofèn, m’ofèn la pregunta. És com dir que vaig consentir o en vaig propiciar la publicació i això és una ofensa. Li prego que ho retiri”. Malgrat aquelles explicacions als diputats, el ministre era conscient de l’embrió d’aquell informe, la nota informativa de Villarejo.

L’última instrucció judicial inclosa en aquella nota pionera era el cas Campió, originat a Lugo i que derivaria en la investigació de les concessions de les inspeccions tècniques de vehicles (ITV) i desembocaria, primer, en la impu­tació d’Oriol Pujol, fill de l’expresident Pujol i secretari general de CDC, el març del 2013, i la seva condemna, el juliol del 2018, a dos anys i mig de presó, per la qual cosa va haver d’ingressar a la presó.

Va provocar alguna reacció dels responsables d’Interior la ­divulgació de l’informe esborrany amb les falses informacions sobre els presumptes comptes falsos de Pujol i Mas? Es va paralitzar l’operació posada en marxa i el flux d’informes de la mateixa magnitud al Ministeri de l’Inte­rior? Es va reprendre o es van sancionar els responsables? La veritat és que malgrat el fiasco a la taula del ministre van continuar arribant nous documents amb la mateixa factura que el que ja s’ha esmentat, durant molts mesos i amb una cadència regular, asseguren les esmentades fonts involucrades en els fets durant aquell període. És més, Villarejo va rebre felicitacions, de les quals ell mateix feia gala, i va apuntar a la seva agenda, tant dels seus caps policials com del cap de gabinet del ministre, Francisco Martínez, per l’impacte electoral negatiu que el fals informe va tenir, a parer seu, per als nacionalistes. El ministre va continuar actuant al Congrés com si res.


Jorge Fernández Díaz advertia els comissaris implicats: “A mi m’heu d’informar el primer”


Seguint la cronologia, els dies 29 i 30 d’octubre del 2012 es van lliurar al ministre dos informes, tots dos sobre els fills de l’expresident Pujol, en aquest cas Oriol i Josep. L’informe sobre el segon se centrava en l’anàlisi de la trajectòria empresarial del tercer fill de Pujol. I aportava la dada curiosa, aleshores desconeguda per a l’opinió pública, que Josep Pujol s’havia acollit a l’amnistia fiscal posada en marxa pel ministre d’Hisenda de Rajoy, Cristóbal Montoro. Els defraudadors te­nien precisament fins al no­vembre d’aquell any per acollir-s’hi, cosa que efectivament va fer Josep Pujol. D’on va sortir aquella informació, d’Hisenda o del servei antiblanqueig?

L’obsessió pels comptes exte­riors dels Pujol i el seu entorn va portar a la confecció el 21 de ­novembre del 2012 d’una nota ­informativa amb el segell de “secret” en què s’atribuïa al fill gran de l’expresident la titularitat de comptes opacs a l’HSBC i que formaria part de la denominada llista Falciani, més de 130.000 comptes bancaris secrets que van ser sostrets per Hervé Falciani, un empleat de l’entitat britànica i que va arribar a les autoritats fiscals espanyoles gràcies a França. La informació era falsa.

Qui també es va acollir a l’amnistia fiscal va ser Oleguer Pujol, tot i que en aquest cas el fet es va fer públic el febrer següent, també a través d’ El , al qual l’hi va tornar a explicar el ministre Fernández Díaz. I Oleguer Pujol precisament va ser el protagonista involuntari d’una de les més esperpèntiques peripècies judi­cials, ja que va ser acusat de blanqueig de capitals en l’operació de compra de la xarxa d’oficines del Banc Santander. En aquest cas, l’impulsor de la investigació va ser la unitat d’afers interns de la Policia, que va atribuir al fill del veterà polític català haver blanquejat 2.000 milions d’euros en la compra al banc dels Botín. En paraules dels policies, es tractava “del cas més gran de blanqueig de la història d’ Espanya”.

Aquesta era una operació que ja era habitual aleshores entre les grans entitats bancàries: es des­feien de les oficines, pagant un lloguer al comprador i amb pacte de recompra. Una mena de lísing en què el nou propietari gairebé no posava diners, ja que rebia un crèdit que facilitava el venedor mateix i que es pagava amb el ­lloguer que abonava aquest últim. Oleguer Pujol era accionista molt minoritari en la transacció, un 6% pel qual havia pagat 500.000 euros, i formava part de l’equip ­gestor.

La Fiscalia Anticorrupció, seguint els arguments de l’informe d’afers interns, va obrir la causa el juliol del 2014, poc després que l’expresident Pujol declarés que la seva família, dona i fills, era ­titular des de feia anys de comptes ocults a Andorra i, per tant, no declarats a Hisenda. Nou anys després, el juliol passat, el jutge Santiago Pedraz, titular del jutjat número cinc de l’ Audiència Na­cional, va dictar el sobreseïment provisional de les actuacions “perquè malgrat les diligències practicades, no hi ha base ni tan sols per apreciar algun indici de delicte, i els que es van subministrar van ser simples sospites, no aptes per continuar un procediment penal”.

Una altra de les notes informatives remeses al ministeri, del juliol del 2014, es refereix als comptes dels Pujol a Andorra, la publicació de la qual a El Mundo va desencadenar la declaració pública del patriarca familiar. Allà el seu autor informa els receptors oficials que “aquestes informa­cions es van obtenir d’una manera forçada i obligada per les circumstàncies, les haurien facilitat els mateixos responsables del BPA, que en vista del temor de poder perdre la llicència per exercir a Espanya com a banca privada per mitjà de la marca Banca Madrid, han optat per acceptar oferir col·laboració amb les autoritats judicials o fiscals espanyoles”. I la pregunta que em faig és, si aixó no és Lawfare, que collons és?