Per motius merament polítics, tenim els nostres dirigents preocupats per la immigració, o millor dit, pel control de la immigració, ja que de fet, els importen un rave els immigrants, els controli qui els controli. Tota la preocupació és veure si Juntsxcat pot tenir el control total dels immigrants o no. I és clar, els opinadors, amb la seva mirada interessada de curta volada, els acusen de xenòfobs i supremacistes, quan tot és molt més senzill, i res d'això succeirà, la realitat és que una vegada més, Pedro Sánchez els ha tornat a prendre el pèl als postconvergents de Juntsxcat.

Millor seria que els nostres dirigents es preocupessin davant l’expansió del populisme que com un fantasma recorre Europa, perquè Espanya no necessita murs nous, ni noticiaris en blanc i negre, sinó mestres i enginyers que ens garanteixin bona educació, accés a l’aigua corrent i ponts i camins renovats, físics i espirituals. No deixa de ser paradoxal que la bona gestió dels socialistes en aquests últims anys es vegi entelada per sortides de to innecessàries que només enfanguen i fan enrojolar. L’experiència ensenya que els partits temperats que obren el camí de la revolució són després arrossegats per altres de més ardents i violents, va escriure Jaume Balmes el 1842. Si no us ho creieu, pregunteu als de CiU, que d’això en saben un munt. Davant el fantasma populista que recorre Europa, els partits centristes han de reprendre el camí il·lustrat, que al final només creu en la força de la raó, el progrés de la ciència i fer el que cal, encara que de vegades ­costi. 

Deia Edmon Jabes, que no és la pregunta, sinó la resposta que incendia l'edifici, i és així. Quan es pregunta a la gent si és racista, la gran majoria contesten que no ho són, sabent que menteixen, però ho diuen. I - reconeguem - tots som racistes, tot allò que ens és desconegut produeix en nosaltres una sensació de desconcert i por, i és per això que som racistes, es tracta tan sols de procurar no exercir i tractar de comprendre l'altre. L'altre, cal no oblidar-ho, som nosaltres per al desconegut. I d'això es tracta. Aquí passa que un negre o un moro fa gràcia, queda exòtic, però cent ja són un problema i si són mil ja ni parlem, i oblidem que fins fa quatre dies quan aquestes persones feien d'escombradors, jardiners, cuidadors de gent gran, etc, en resum tots els treballs que els rostres pàl·lids rebutjaven dedicats al totxo o a ser funcionaris, convençuts que gaudim de la societat del benestar i consideraven que aquests treballs menors i sovint pesats els havien de realitzar els nouvinguts, a meitat de preu, és clar. Molts d'aquests ciutadans no en són conscients, que ells també ho són d'immigrants, llevat que semblen haver-ho oblidat. 

Ni bonisme, ni racisme, tot és molt més senzill: comprendre l'altre, a qui cal demanar el mateix esforç de comprensió. Les regles del joc estan establertes, només cal complir-les i han de ser iguals per a tothom, per als d'aquí i per als nouvinguts.