L’any 2007, els fonaments del boom immobiliari es van començar a esquerdar. Durant els deu anys anteriors, el monocultiu del maó va ser la mina d’or on fins i tot el tipus més insegur podia somiar amb un BMW aixecant envans. Hi va haver joves que van abandonar els estudis perquè en un mes guanyaven més que un metge, deien. Va emergir una fauna de depredadors de tots els oficis coneguts –empresaris, constructors, polítics, advocats i un llarg etcètera– que, en alguns casos, van aconseguir arribar al cel empenyent la resta del món a l’infern. Rafael Chirbes, a la seva obra Crematorio (2007), va saber llegir el moment. El temps es va accelerar, calia aixecar torres, milers. Se li va dir “la febre del maó”. Es van absorbir tones de materials i una infinitat de recursos humans. Hi havia tanta pressa que els promotors patien per complir terminis: tot es venia, tot es construïa, tot el terreny es podia ocupar. L’incendi de l’edifici de València, sense que n’hi hagi cap certesa i que serà investigat per la justícia, va ser aixecat en aquell context, i les sospites sobre els materials utilitzats s’alimenten tant com es van alimentar les flames que el van acabar destruint.

Alguna cosa en els materials va generar alarma, perquè el 2006 el Codi Tècnic de l’Edificació ( CTE) es va canviar perquè hi hagués més garanties. Després de l’incendi de Londres, es va modificar el CTE el 2019, que va augmentar les exigències respecte als materials i les façanes ventilades. Però entre els anys 1997 i el 2007, centenars de promocions ja havien crescut a l’abric del gran negoci amb una normativa sobre la qual es van construir imperis immobiliaris. La majoria van acabar fent fallida. Avui els seus noms, antigament exemples d’èxit, han desaparegut de la memòria. Per això val la pena llegir a Chirbes i el seu Crematorio. Perquè és testimoni d’un passat que ens pot estar castigant en el present. - Salvador Enguix.