El dia de Sant Josep de 1975, el llavors príncep Joan Carles va visitar Josep Pla al mas Pla, a Palafrugell, acompanyat per la princesa Sofia. Josep Pla els va rebre amb gran cortesia, acompanyat pel seu editor, Josep Vergés, que va ser qui va discutir les condicions de la trobada amb el secretari del príncep, José Joaquín Puig de la Bellacasa, i qui va resumir després el que va passar en una nota recollida al volum complementari de l’obra completa de Pla. - Carles Casajuana a la vanguardia.

La visita va ser al matí perquè l’editor Vergés temia que, si es reunien a dinar, Pla alçaria el colze i a la sobretaula podia posar els il·lustres visitants en un compromís. Com és lògic, Pla i el príncep van parlar de la transició. El príncep li va deixar clar que no combregava amb els postulats del franquisme i que es proposava impulsar un canvi. Va dir a Pla que no podia visitar Catalunya i no anar-lo a veure perquè era el primer escriptor espanyol viu –una mostra d’estima pel món de les lletres que no es va prodigar durant el seu regnat–, i li va demanar l’opinió sobre el futur immediat. Entre els consells que Pla li va donar, per a sorpresa del príncep i de la princesa Sofia, el més destacat va ser que tingués cura del valor de la moneda, perquè era la base per evitar la pobresa i el desordre. Sorpresa per la rotunditat i l’extemporaneïtat del consell, sobretot per provenir d’un escriptor, la princesa Sofia va fer una broma sobre el vil metall. Pla va insistir amb tossuderia que l’enfonsament de la moneda equivalia a la destrucció de l’ordre social.  El tipus de canvi de les nostres tristes pessetes devia ser l’últim dels perills que tenia al cap el futur monarca. El desmantellament del franquisme, la legalització dels partits polítics, el terrorisme i la unitat i neutralitat de les forces armades eren sens dubte qüestions més urgents per a ell en aquells moments. Però Pla era gran i no podia evitar mirar enrere. L’estabilitat de la moneda era una de les seves obsessions d’ençà que, de jove, sent corresponsal de La Publicitat a Berlín, a l’època d’entreguerres, va ser testimoni del fortíssim impacte a la societat alemanya de la inflació del marc.

Aquell fenomen va constituir un episodi crucial en la cristal·lització del seu conservadorisme. Per a Pla -l’esperada biografia del qual, escrita per Xavier Pla, està a punt d’arribar a les llibreries-, no era una qüestió econòmica. Es tractava ni més ni menys que del valor de l'esforç i del treball, de la cohesió de la societat, de la unitat de les famílies. Era una qüestió, sobretot, moral. Quan Pla va arribar a Berlín, l’agost del 1923, el marc es cotitzava a milers de marcs. Al cap de pocs mesos, va superar els quatre bilions. Un bitllet de tramvia podia costar una suma astronòmica. Sortia més barat empaperar una paret amb bitllets de marc que amb paper pintat. Els alemanys havien de portar voluminosos feixos de bitllets i fer comptes amb molts zeros. Va arribar un moment en què el bitllet més petit en circulació era de cent milions de marcs. “Què és un trilió?”, es pregunta Pla, amb la sornegueria habitual. Durant aquell any, en companyia d’Eugeni Xammar, Josep Pla va conèixer l’opulència gràcies al seu sou en pessetes. Es va acostumar a canviar-les en petites quantitats, a mesura que les necessitava, per trampejar el daltabaix monetari i viure amb comoditat, i en alguns moments es va poder concedir luxes impensables enmig de la misèria i el desordre. Avui, els historiadors estan d’acord amb la causa d’aquella vertiginosa pèrdua de valor del marc: l’exigència de reparacions a Alemanya després de la Primera Guerra Mundial i, a la vista de la incapacitat alemanya de pagar-les, l’ocupació francesa de la conca del Ruhr. També estan d’acord sobre les conseqüències d’aquells fets, que després de la Gran Depressió van dur al triomf de Hitler, personatge que Pla jutja his­triònic. Pla intueix des del primer moment que la disciplina i la resignació dels alemanys davant l’alça galopant dels preus només és aparent, que la processó va per dins. No s’equivoca. Veu com molts alemanys prenen els jueus com a boc expiatori i com el país es debat entre la disgregació, la revolució comunista, que ell considera improbable, i l’ascens del nacionalisme més reaccionari, que endevina difícil d’aturar. Avui sonen amb força a molts llocs d’Europa els tambors de l’extrema dreta. És comprensible que ens interessem pels casos de transició de societats democràtiques cap a l’autoritarisme. No són pocs els autors que veuen en la descomposició de la democràcia de Weimar i l’ascens del nazisme un precedent del que està passant o pot passar a molts llocs del món. Des d’aquest punt de vista, l’interès de les cròniques de Pla, recollides fa poc a La inflació alemanya, és indubtable. És cert que les circumstàncies no són les mateixes. Els embats actuals contra la democràcia a Europa obeeixen a causes relacionades amb la globalització, amb l’erosió de l’Estat de benestar i amb les tensions migratòries, no amb la volatilitat monetària. El brot inflacionari dels dos darrers anys ha estat de proporcions molt manejables i està quedant enrere. Res a veure amb el que va passar a Alemanya en aquells anys. Però és aquí on la capacitat d’observació de Josep Pla i la seva esmolada ploma agafen un valor indubtable. Aquell jove corresponsal que havia de ser un dels grans periodistes del segle elabora un retrat molt viu de la societat alemanya en un moment crucial. Qui el llegeixi avui comprendrà per què, al cap de cinquanta anys, Pla va considerar ineludible advertir el futur rei d’Espanya sobre els perills que comporta la volatilitat monetària. No eren pas obsessions d’un vell xaruc. Eren les reflexions d’algú que havia vist de molt a prop els grans daltabaixos del segle XX.