ÚLTIMS ESCRITS

8/recent/ticker-posts

LA LLEI I EL GUARDIÀ

L'amnistia es pot concedir en A o en B. Mitjançant una llei o per la porta del darrere. El PSOE només la pot concedir mitjançant una llei, que serà difícil d'aplicar perquè té en contra l'alta magistratura i gairebé tot el Madrid DF. El Partit Popular la podria concedir dissimuladament per la porta del darrere, mitjançant una progressiva modulació d'actituds polítiques, agressivitats periodístiques i processos judicials. La porta del darrere existeix. Tothom ho sap, comenta Enric Juliana. La seva existència va ser certificada el novembre del 2018 pel senador Ignacio Cosidó Gutiérrez, exdirector general de la Policia, en aquell cèlebre missatge a WhatsApp en què afirmava que el principi de pacte per a la renovació del Consell General del Poder Judicial, amb el jutge Manuel Marchena a la presidència de la cúpula judicial, li asseguraria al PP el control “per darrere”, de la Sala Segona del Tribunal Suprem. Aquell pacte es va trencar i ahir a Brussel·les es va començar a negociar sobre el control de la porta del darrere amb la mediació del comissari Didier Reynders.

L'elasticitat de les dues dretes, espanyola i catalana, és innegable, però el pla B presenta avui algunes llacunes. La dreta política espanyola ara podria calmar la set de venjança d'importants segments de l'aparell de l'Estat després de qualificar de terroristes els independentistes? Feijóo es juga molt a Galícia i potser ha anat massa lluny. Transmet por.

La porta del darrere ens condueix a un breu relat de Franz Kafka titulat La llei i el guardià: 

Davant la Llei hi ha un guardià. Fins aquest guardià arriba un home del camp i li demana ser admès a la Llei. Però el guardià diu que per ara no li pot permetre l'entrada. L'home es queda pensant i pregunta si el permetran entrar més tard. «És possible», diu el guardià, «però ara no». Veient que la porta d'accés a la Llei està oberta com sempre i el guardià es fa de banda, l'home s'inclina per mirar l'interior a través de la porta. Quan el guardià ho adverteix, es posa a riure i diu: «Si tant t'atreu, intenta entrar malgrat la meva prohibició. Però tingues present que jo sóc poderós. I només soc el guardià de menor rang. Entre sala i sala hi ha més guardians, cadascú més poderós que l'anterior. L'aspecte del tercer ja no el puc suportar ni jo mateix». Amb semblants dificultats l'home del camp no havia comptat; la Llei ha de ser accessible sempre i a tothom, pensa, però quan observa amb més deteniment el guardià embolicat en el seu abric de pells, amb el seu gran nas punxegut, la seva llarga barba tàrtara, rala i negra, decideix que és millor esperar fins aconseguir el permís d'entrada. El guardià li acosta un tamboret i li permet asseure's al costat de la porta.

Allí es queda assegut dies i anys. Fa molts intents per ser admès, i cansa el guardià amb els precs. El guardià el sotmet sovint a petits interrogatoris, li pregunta sobre el seu país i moltes altres coses, però són preguntes fetes amb indiferència, com les que fan els grans senyors, i al final li repeteix una vegada i una altra que encara no pot deixar-lo entrar. L'home, que s'havia proveït de moltes coses per al viatge, ho utilitza tot, per valuós que sigui, per subornar el guardià. Aquest ho accepta tot, però en fer-ho diu: «Ho accepto només perquè no creguis, que no ho vas intentar tot».

Durant aquests llargs anys l'home observa el guardià gairebé ininterrompudament. S'oblida dels altres guardians i aquest primer li sembla l'únic obstacle per entrar a la Llei. Durant els primers anys maleeix el lamentable atzar en veu alta i sense miraments; més tard, a mesura que envelleix, ja només forfollant pels seus endins. Es comporta com un nen i com en estudiar al guardià durant tants anys ha arribat a conèixer fins i tot les puces del coll del seu abric de pell, també demana a les puces que l'ajudin i facin canviar d'opinió el guardià. Finalment, se li debilita la vista i ja no sap si la foscor regna de debò al seu voltant o només són els ulls que l'enganyen. Però llavors adverteix enmig de la foscor una resplendor que, inextingible, surt per la porta de la Llei.

Li queda poc temps de vida. Abans de la seva mort se li acumulen al cap totes les experiències viscudes aquell temps fins a concretar-se en una pregunta que encara no havia fet al guardià. Li indica per senyals que s'hi acosti, ja que ja no pot incorporar-ne el rígid cos. El guardià s'ha d'inclinar profundament cap a ell, perquè la diferència de mida entre tots dos ha variat molt en detriment de l'home. «Què més vols saber ara?», pregunta el guardià, «ets insaciable.»

«Tots aspiren a entrar a la Llei», diu l'home, «com és que en tants anys ningú més que jo no ha sol·licitat entrar-hi?» El guardià adverteix que l'home ja s'acosta al final i, per arribar encara a la seva defallida oïda, li rugeix: «Ningú més podia aconseguir aquí el permís, ja que aquesta entrada només estava destinada a tu. Ara me n'aniré i la tancaré».

Publica un comentari a l'entrada

4 Comentaris

  1. De lo mejor del mercado, de largo.

    ResponElimina
  2. Tu rai que tens aigua a dojo al Prat.

    Salut

    ResponElimina
  3. Bueno, esta famosa historia de Kafka sobre todo, lo que dibuja irónicamente es el casi imposible acceso a la justicia del hombre común, de cómo los guardianes de la justicia están ahí para que, al contrario de cómo debiera suceder, no pase. Tiene su base, pero por supuesto no es del todo cierta.. es una hipérbole literaria, estupenda, pero sólo eso… afortunadamente para todos, si no yo, me moriría de hambre ; ) Lo que es cierto y cuesta mucho explicar y mucho más comprender, es que el derecho es un tejido complejo de urdimbre muy fina que existe para regular y establecer un orden donde todo esté fundamentado jurídicamente. Encajar una ley que vaya contra las normas establecidas existentes y el derecho positivo aplicado, es paradójico y de ahí que a los juristas les chirríe. No se trata de que la derecha cavernaria o las fuerzas ocultas del mal conspiren para tumbarla, es que nace tumbada, tiene/ tendrá si sigue adelante, más agujeros que un colador y por si fueran poco los problemas jurídicos, políticamente tampoco se tiene claro el marco, a la vista de lo ocurrido el martes.. así que vamos a tener rollo para largo : )

    Un abrazo!

    PD
    Con ocasión del espectáculo Procés en todas sus vertientes, calles, juzgados, etc... retransmitido por todos los canales y a todas las horas, por supuesto que vi TV3, me pasaba el día saltando de una cadena a otra para ver todas las versiones posibles de lo mismo.. seguramente he visto yo más TV3 entonces, que tú Antena3 o Telecinco nunca y tb las criticas ; ) Además, FRANCESC ¿tienes que ir a Roma para saber que allí está la Capilla Sixtina? con esto, lo mismo. No lo digo yo FRANCESC, lo dice todo el mundo : )

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pues si viste TV3 cuando el procés en 2017, aceptaras que la información fue impecable, y objetiva dentro de lo que cabe, y amplia. Cosa que no sucedió en ninguna otra cadena de Televisión. Mira, de cada 100 personas que critican TV3, 90 no la han visto nunca o la han visto mal.
      En cuanto al tema de la justicia, este es el problema y la causa, la perversión de la misma viene motivada por Puigdemont, pero no por culpa de él, sino a causa de él. Ha llegado la justicia a un punto tan torticero que da hasta vergüenza como actúa el Juez Aguirre por ejemplo, qué vergüenza. Tendría que estar apartado del caso Volhov ya.
      Sabes aquella máxima Goebbeliana de que si una mentira se repite 100 veces pasa a ser verdad, pues eso es lo que sucede con TV3, por eso decía lo del adoctrinamiento a la inversa,
      En cuanto al Trumpismo ha hecho más daño que Goebbels, porque es delirante, ahora acusan a Taylor Swiift.de espía de Biden. O sea que el trumpismo va en la linea Aguirre o García Castellón. Es el triunfo de la realidad alternativa y a sesos se los cree no todo el mundo pero si medio Estados Unidos. De todos modos, el trumpismo tiene dos antecesores ilustres, Berlusconi y Aznar. Ellos fueron los primeros.

      Un abrazo!

      Elimina