LA LLEI I EL GUARDIÀ

L'amnistia es pot concedir en A o en B. Mitjançant una llei o per la porta del darrere. El PSOE només la pot concedir mitjançant una llei, que serà difícil d'aplicar perquè té en contra l'alta magistratura i gairebé tot el Madrid DF. El Partit Popular la podria concedir dissimuladament per la porta del darrere, mitjançant una progressiva modulació d'actituds polítiques, agressivitats periodístiques i processos judicials. La porta del darrere existeix. Tothom ho sap, comenta Enric Juliana. La seva existència va ser certificada el novembre del 2018 pel senador Ignacio Cosidó Gutiérrez, exdirector general de la Policia, en aquell cèlebre missatge a WhatsApp en què afirmava que el principi de pacte per a la renovació del Consell General del Poder Judicial, amb el jutge Manuel Marchena a la presidència de la cúpula judicial, li asseguraria al PP el control “per darrere”, de la Sala Segona del Tribunal Suprem. Aquell pacte es va trencar i ahir a Brussel·les es va començar a negociar sobre el control de la porta del darrere amb la mediació del comissari Didier Reynders.

L'elasticitat de les dues dretes, espanyola i catalana, és innegable, però el pla B presenta avui algunes llacunes. La dreta política espanyola ara podria calmar la set de venjança d'importants segments de l'aparell de l'Estat després de qualificar de terroristes els independentistes? Feijóo es juga molt a Galícia i potser ha anat massa lluny. Transmet por.

La porta del darrere ens condueix a un breu relat de Franz Kafka titulat La llei i el guardià: 

Davant la Llei hi ha un guardià. Fins aquest guardià arriba un home del camp i li demana ser admès a la Llei. Però el guardià diu que per ara no li pot permetre l'entrada. L'home es queda pensant i pregunta si el permetran entrar més tard. «És possible», diu el guardià, «però ara no». Veient que la porta d'accés a la Llei està oberta com sempre i el guardià es fa de banda, l'home s'inclina per mirar l'interior a través de la porta. Quan el guardià ho adverteix, es posa a riure i diu: «Si tant t'atreu, intenta entrar malgrat la meva prohibició. Però tingues present que jo sóc poderós. I només soc el guardià de menor rang. Entre sala i sala hi ha més guardians, cadascú més poderós que l'anterior. L'aspecte del tercer ja no el puc suportar ni jo mateix». Amb semblants dificultats l'home del camp no havia comptat; la Llei ha de ser accessible sempre i a tothom, pensa, però quan observa amb més deteniment el guardià embolicat en el seu abric de pells, amb el seu gran nas punxegut, la seva llarga barba tàrtara, rala i negra, decideix que és millor esperar fins aconseguir el permís d'entrada. El guardià li acosta un tamboret i li permet asseure's al costat de la porta.

Allí es queda assegut dies i anys. Fa molts intents per ser admès, i cansa el guardià amb els precs. El guardià el sotmet sovint a petits interrogatoris, li pregunta sobre el seu país i moltes altres coses, però són preguntes fetes amb indiferència, com les que fan els grans senyors, i al final li repeteix una vegada i una altra que encara no pot deixar-lo entrar. L'home, que s'havia proveït de moltes coses per al viatge, ho utilitza tot, per valuós que sigui, per subornar el guardià. Aquest ho accepta tot, però en fer-ho diu: «Ho accepto només perquè no creguis, que no ho vas intentar tot».

Durant aquests llargs anys l'home observa el guardià gairebé ininterrompudament. S'oblida dels altres guardians i aquest primer li sembla l'únic obstacle per entrar a la Llei. Durant els primers anys maleeix el lamentable atzar en veu alta i sense miraments; més tard, a mesura que envelleix, ja només forfollant pels seus endins. Es comporta com un nen i com en estudiar al guardià durant tants anys ha arribat a conèixer fins i tot les puces del coll del seu abric de pell, també demana a les puces que l'ajudin i facin canviar d'opinió el guardià. Finalment, se li debilita la vista i ja no sap si la foscor regna de debò al seu voltant o només són els ulls que l'enganyen. Però llavors adverteix enmig de la foscor una resplendor que, inextingible, surt per la porta de la Llei.

Li queda poc temps de vida. Abans de la seva mort se li acumulen al cap totes les experiències viscudes aquell temps fins a concretar-se en una pregunta que encara no havia fet al guardià. Li indica per senyals que s'hi acosti, ja que ja no pot incorporar-ne el rígid cos. El guardià s'ha d'inclinar profundament cap a ell, perquè la diferència de mida entre tots dos ha variat molt en detriment de l'home. «Què més vols saber ara?», pregunta el guardià, «ets insaciable.»

«Tots aspiren a entrar a la Llei», diu l'home, «com és que en tants anys ningú més que jo no ha sol·licitat entrar-hi?» El guardià adverteix que l'home ja s'acosta al final i, per arribar encara a la seva defallida oïda, li rugeix: «Ningú més podia aconseguir aquí el permís, ja que aquesta entrada només estava destinada a tu. Ara me n'aniré i la tancaré».