Joves que s’autoenganyen per buscar la felicitat. Es l'era ‘Delulu'. Una filosofia de vida abraçada per la generació Z per fugir de la realitat; se senten més bé si somien en impossibles.

“Delulu és la solulu”. Que ningú no s’espanti, no és un nou idioma. És la frase repetida a TikTok (més de 5.000 milions de vegades) entre joves de la generació Z, nascuts entre el 1995 i el 2000. El “ delulu és la solulu ” ja s’ha convertit en una filosofia de vida, un mantra a què s’abracen els joves que no ho tenen gens fàcil en el món en què els ha tocat viure, com a via de fugida per escapar-se de la realitat i guanyar autoconfiança. Tot per sentir-se m´s bé amb ells mateixos i evadir-se del dia a dia i d’una realitat en què no veuen. Com es fa això? Assumint en aquell món virtual que en aquesta vida no hi ha res impossible, que poden aconseguir i ser el que vulguin. Sabent, la majoria, que res no és veritat. Però somiar és de franc. La traducció de la frase ho diu tot. “El terme delulu ve de l’anglès 'delusional', delirant en català, i la definició seria una cosa com ara ‘autoenganyar-se és la solució’”, afirma Maria Dolors Mas Delblanch, psicòloga sanitària i especialista en psicologia infantojuvenil.

Cal amoïnar-se? Si això no passa d’imaginar o somiar coses impossibles per ser més feliç, no hi hauria problema. Però si aquest mantra es creu a ulls clucs, la cosa canvia. Llavors la patacada emocional pot ser molt dolorosa, quan aquells joves tornen a la realitat i constaten que l'univers de TikTok és un invent i no sempre s’aconsegueix tot el que es vol. Per entendre més bé l’origen del terme i la tendència cal remuntar-se al 2014. El mot delulu va néixer per referir-se als fanàtics del K-pop coreà. Adolescents que estaven convençuts –deliraven– que acabarien tenint una relació íntima amb aquelles estrelles de la música. Una cosa, a priori, inabastable, però aquestes i aquells joves eren feliços només imaginant-se que aquell somni es pogués complir.

Ara els delulus han ampliat el seu radi d’acció. Es pretén ser feliç imaginant que una o un pot ser el que es proposi en tots els àmbits de la vida. I així ho manifesten aquests joves –es retroalimenten entre si– en les seves publicacions a TikTok. És com una injecció d’autoestima. Maria Dolors Mas ho interpreta així: “Creuen que autoenganyar-se és la solució per aconseguir l’èxit, la fortuna o, fins i tot, l’amor, que arribarà per art de màgia; que tot això passarà només si creuen que és possible”. Només imaginant ja són més feliços. Sense tenir en compte, afegeix aquesta psicòloga, que “no tot és tan fàcil i que només volent les coses no n’hi ha prou per aconseguir qualsevol cosa, ja que hi ha factors com ara els contextuals, socials o interpersonals que, moltes vegades, no depenen de la nostra voluntat”.

Mas Delblanch recorre, per entendre més bé aquest fenomen, al llibre El secret , de Rhonda Byrne, en el qual es parla de la “llei de l’atracció”. Bàsicament aquesta obra deia que si focalitzaves la teva vida en allò que volies aconseguir, finalment es materialitzaria. Considera que el delulu no és més que la versió renovada d’aquella “llei de l’atracció” i els joves necessiten avui més que mai somiar en impossibles per ser feliços. A més, una xarxa social com TikTok serveix amb safata un consum ràpid d’aquella injecció d’optimisme.

Per què aquest canal per publicar somnis impossibles? Respon Ferran Lalueza, professor de Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i investigador de social media del grup GAME. “El plantejament és prou naïf perquè els usuaris més adults no s’hi sentin identificats, si més no, no d’una manera majoritària. Segurament, l’experiència s’acaba convertint en el millor antídot contra aquest tipus de pensament màgic. I el fet que es focalitzi en TikTok es deu al perfil d’edat majoritari en aquesta xarxa i al fet que, d’alguna manera, encara conservi part del tarannà innocu i intranscendent que el va caracteritzar en els seus orígens”, afirma.

Ningú no nega que en aquell canal s’ha entrat en la “era delulu”. La prova? Els vídeos i missatges penjats amb l’etiqueta “ delulu és salulu” (més de 5.000 milions de publicacions) van acompanyats de frases com ara: “Si la teva vida no t’agrada, canvia-la; si el teu ex ja no et vol, ja et tornarà a estimar; no t’agrada la teva imatge, pensa que ets una altra persona. “Això és més que una tendència, ja és una filosofia de vida entre aquests joves de la generació Z”, afirma Elena Drapá, psicòloga clínica. I per què funciona? Aquella idea delirant per aconseguir una cosa, a priori impossible, “allibera hormones com ara l’oxitocina i dopamina, generadores de benestar. Són molt potents”, respon aquesta psicòloga.

Lalueza apunta, sobre aquesta qüestió, que el fenomen delulu té dos trets rellevants. “El primer és que constitueix una metàfora irònica del funcionament de les xarxes socials, que mostren un món irreal, idealitzat i idíl·lic, perquè allà tendim a mostrar únicament la part més amable i els èxits de la nostra existència”. I el segon tret, afegeix, “és que posa en evidència que als més joves els disgusta tant el frustrant món que els lleguem –no els falta pas raó– que necessiten refugiar-se en una realitat alternativa en què tot és possible”.

Abraçar aquesta filosofia pot injectar dosis d’autoconfianças. I ajuda a sortir de la zona de confort per fer passos que de cap altra manera no faríem, cosa que pot ajudar a aconseguir coses que abans d’entrar en aquell món ni tan sols s’imaginaven, per impossibles. És la cara més amable del delulu . En la llista de coses positives, Maria Dolors Mas apunta que “aquesta filosofia serà beneficiosa si augmenta la confiança en un mateix; creure en les pròpies habilitats és una eina poderosa per superar grans desafiaments”.

Ho comparteix Elena Drapá. “Si aquests somnis o pretensions s’avaluen bé, ser un o una delulu pot ajudar a creure amb més determinació que podem aconseguir coses que abans vèiem com a inabastables. Això no hauria de ser, en principi, nociu, ja que augmentarà l’autoestima”, afirma aquesta psicòloga. Però, alerta, no s’ha de perdre mai el nord, “com ara proposar-se, per exemple, de fer un treball amb ordinador quan no tenim la computadora”, afegeix Drapá.

Per què el delulu és patrimoni de la generació Z? “Aquests joves cada vegada parlen més de termes oposats, com ara la síndrome de l’impostor (creure que tenen menys capacitats de les que mostren les evidències) i viuen en un món en què la precarietat laboral i vital genera una sèrie d’incerteses que no han hagut d’afrontar altres generacions”, apunta Mas. De manera que “la confiança en una o un mateix pot portar aquests joves, en vista del panorama negre que els espera, a l’autoeficàcia, a creure en la capacitat de dur a terme tasques i aconseguir objectius concrets”.

Aquesta és una generació, comparteix Elena Drapá, “que demostra molt poca estabilitat i amb un pessimisme encobert que els pinta un futur negre, o sigui que tenir idees delirants seria com una vàlvula d’escapament”. Consells? Cal saber diferenciar entre el que és alimentar una actitud optimista i positiva davant els reptes de la vida i el que és clarament l’autoengany o el deliri. Encara que mentir-se a un mateix sigui una de les principals premisses del delulu , que busca la felicitat amb somnis a priori impossibles, els problemes –i ja es veuen casos en consultes de psicòlegs– arriben quan de l’exhibició pública del desig es passa a la convicció que l’objectiu anhelat mai no s’aconseguirà. Si això passa, “arriba la frustració i la depressió”, coincideixen les dues psicòlogues.

No sé vosaltres, però jo diria que Javier Ricou en el seu article, més aviat ens informa que comparteix als delulus, perquè de somiatruites n'hi ha hagut des que el món és món, i l'autoengany es moneda de canvi des dels mateixos temps i no només amb el jovent, si no fos per l'autoengany i els somiatruites no hauríem avançat gens. Fins i tot el bo de Jan Laporta diu que guanyarem la Champions, aixó si que és un cas de Delulu, du dua du dua. Ai senyor, els sociòlegs i antropòlegs ja no són el que eren. que vingui Manuel Delgado a veure si ens ho arregla una mica.