... Pels habitants del món feliç, la vellesa no és acceptada. Això es reflecteix quan Lenina observa de lluny un ancià a la reserva de salvatges, i quan decideixen que és preferible subministrar soma a Linda fins a matar-la perquè “no poden rejovenir-la”.

—Vell? —va repetir Lenina—. Però… també el director és vell; moltes persones són velles; però no són així.

—Perquè no els permetem ser així. Els preservem de les malalties. Mantenim les secrecions internes equilibrades artificialment de manera que conservin la joventut. No permetem que el seu equilibri de magnesi-calci baixi per sota del que era als trenta anys. Els donem transfusions de sang jove. Estimulem de manera permanent el seu metabolisme. Per això no tenen aquest aspecte. En part —va afegir— perquè la majoria moren abans d'assolir ledat d'aquest vell. Joventut gairebé perfecta fins als seixanta anys, i després, plas!, el final.

- Treballs, jocs... Als seixanta anys les nostres forces són exactament les mateixes que als disset. A l'antiguitat, els vells solien renunciar, retirar-se, lliurar-se a la religió, passar-se el temps llegint, pensant... Pensant!. En l'actualitat el progrés és tan gran que els ancians treballen, cooperen, no tenen temps que no puguin omplir amb el plaer, ni un sol moment per seure i pensar, i si per desgràcia s'obrís alguna escletxa de temps en la sòlida substància de les seves distraccions, sempre queda el soma, el deliciós soma, mig gram per a una tarda de festa, un gram per a un cap de setmana, dos grams per a un viatge al bell Orient, tres per a una fosca eternitat a la lluna, i tornen quan se senten ja a l'altra banda de l'esquerda, fora de perill a la terra ferma del treball, i la distracció quotidiana, passant de sensorama a sensorama, de noia a noia pneumàtica, de camp de golf electromagnètic a.... 

... La religió és el darrer sacrifici del vell món per assegurar la felicitat. Mustafà Mond, entén que els homes recorren a la religió tarda a la vida, quan temen a la mort. La religió és un substitut per la pèrdua de la joventut. Mond explica que des que la societat va erradicar la por a la mort i la ciència manté tots joves fins a la mort, la religió és innecessària. Llegeix a John passatges de La imitació de Crist de Thomas à Kempis i d'un treball del Cardenal John H. Newman per demostrar aquesta dependència amb Déu de la societat prèvia, afirmant que aquesta ja no és necessària. Mond també assenyala que les persones només creuen en Déu quan el seu condicionament ho suggereix. El Salvatge argumenta, per la seva banda, que la soledat portaria les persones a visualitzar un déu instintivament, però com que la societat ha eliminat la soledat, les persones no poden contemplar el món en els seus propis termes. John es queixa que la societat impedeix que les persones descobreixin la veritat per ells mateixos.

Mustafà i John després discuteixen sobre el significat de la vida i la recerca de la felicitat. John afirma que la felicitat és un càstig per als homes perquè s'han excedit dels seus agradables vicis. Mustafà argumenta que, segons els estàndards de la seva societat, cada home és feliç i perfecte tal com és. La discussió continua, mentre Mustafà condemna l'abnegació com a dolenta per a l'economia i oposada a la felicitat, la castedat pel camí cap a la passió i la passió com a causant d'inestabilitat. Mustafà entén que la noblesa i l'heroisme només existeixen quan regna la inestabilitat política, i per això són innecessaris.

Doncs jo no vull comoditat. Jo vull Déu, vull poesia, perill real, llibertat, bondat, pecat... En suma. Contesta Mond - vostè reclama el dret a ser desgraciat, sense parlar del dret a envellir, a tornar lleig, a tenir sífilis i càncer, a passar fam, a ser polsós, a viure amb el temor constant del que pugui passar demà, el dret, en fi a ser un home turmentat. Reclamo tots aquests drets, ho reclamo tot, conclou el salvatge. Mustafà Mond, arronsa les espatlles, i li diu: Estan a la vostra disposició...

- El món feliç - Aldous Huxley - fragment.