Divorci, avortament, eutanàsia, ventres de lloguer, canibalisme, prostitució, desigualtat... Cada societat i cada temps atresoren els seus propis temes tabú, assumptes que no apareixen a l'agenda de polítiques públiques ni al debat social per trobar-se sota un tàcit revestiment de rebuig per part del públic. Per contra, les qüestions disponibles per al debat obert conformen el que en ciència política ha estat batejat al segle XXI com a 'finestra d'Overton', un espai estret que emmarca allò que ubiquem als límits del que és acceptable i on exigim als representants que estableixin les seves propostes. El concepte homenatja en nom seu el seu ideòleg, Joseph Overton, mort exvicepresident del Centre Mackinac, un dels més prestigiosos instituts de recerca de polítiques públiques dels EUA. En el desenvolupament d'aquesta idea, Overton va descriure com un polític només podia optar a guanyar votants -o no ser castigat per ells- si les seves polítiques romanien a l'interior d'una finestra que només apuntava allò que la societat estava disposada a tolerar en aquest moment. Els líders més hàbils, però, són capaços de forçar els límits de la finestra per introduir-hi assumptes ubicats fora del marc, considerats inacceptables per l'opinió pública perquè, un cop dins del debat, siguin percebuts com a tolerables. D'aquesta manera, el líder en qüestió podria implementar els seus plans amb la garantia que aquests no seran rebutjats de ple per la societat. A la finestra d'Overton, les idees passen de ser impensables a radicals, i per això són acceptables, després assenyades, populars, fins que finalment s'articulen en material apte per modelar polítiques.

En la política nord-americana, Trump ha emergit com a mestre més grotesc en l'ús d'aquesta eina, empenyent els límits de la finestra per introduir idees radicals com l'expulsió de la immigració, la cara positiva dels neonazis o l'acostament amb Rússia, etern enemic nord-americà. Així, des dels seus primers mesos com a president dels EUA, el magnat va començar a vincular sense complexos els atemptats terroristes que succeïen a qualsevol lloc del món amb la immigració -usant dades no sempre certes, cosa que avui coneixem com a 'posveritat'-, i trucant a països pobres "forats de merda" perquè els seus ultraconservadors plans d'immigració -la construcció del mur de Mèxic com a punta de llança- fossin tolerats per la societat. O, si més no, formessin part d'una realitat 'debatible'. D'aquesta manera, el president ha aconseguit desplaçar els límits de la finestra, introduint una idea -el mur- que abans era a l'àrea del que és impensable, fora de l'espai on es mou la política. Un altre exemple de com Trump ha desplaçat la finestra el compon la relació amb Rússia. Les seves nombroses declaracions positives sobre el president Vladimir Putin i l'acostament entre tots dos ha provocat canvis en l'opinió pública nord-americana pel que fa a l'arxienemic de la nació. El desembre del 2014, només un 8% dels republicans tenien una opinió favorable cap a Putin, però després de les eleccions presidencials del 2016 i dels missatges positius de Trump en aquesta qüestió, el percentatge va engreixar fins al 36%, segons sondejos realitzats per YouGov.

Funciona la finestra d'Overton a la política espanyola? El meteòric ascens de Vox ho ha demostrat amb escreix, convertint el partit d'extrema dreta en l'actor que encarna millor la seva essència. Caracteritzat per una sigil·losa marxa que es remunta a cinc anys a l'escena política del nostre país, Vox no es va disparar fins a les eleccions andaluses, on va aconseguir un triomf que li va atorgar ple protagonisme en la formació del nou govern. Els 12 diputats aconseguits per la formació que presideix Santiago Abascal venen avalats per l'assumpció d'idees inacceptables fins fa poc, com la supressió de l'estat de les autonomies, la derogació de la llei contra la violència de gènere o la deportació d'immigrants legals que cometin delictes lleus. Si és una mena de partit residual dels crítics de Rajoy en ple cops de peu per la crisi econòmica, Vox s'ha transformat en una opció real per a milers de votants. La seva influència s'ha estès a la Comunitat Valenciana, Castella-la Manxa i les Balears. Però a banda de VOX, hi ha a Catalunya un nou projecte d'ampliació de la finestra de resultat incert que s'ha de lliurar als marges del sobiranisme. El permís d'entrada el demana Aliança Catalana, la candidatura que clonarà l'ideari d'Éric Zemmour a França, a la dreta del lepenisme. Aliança Catalana és fins i tot més agressiva que Vox pel que fa al seu ideari: la immigració, la delinqüència i la teoria de la “gran substitució” de la cultura pròpia a través de la islamització. Si Aliança Catalana s'asseu al Parlament, l'efecte podria ser similar al que va provocar la CUP el 2012. Arrossegueu, en aquesta ocasió cap a la dreta, del bloc sobiranista, en particular de Junts. I naturalització en el debat polític d'afirmacions i solucions que fins ara resultaven inimaginables al camp de joc secessionista. De fons, la necessària resposta sobre si també es comptarien aquests hipotètics diputats ultres per dibuixar majories secessionistes o si se'ls aplicaria, igual que es fa amb Vox actualment, un ineficaç i discutible cordó sanitari que passa, per exemple, per ni tan sols convidar-los als cims sobre la sequera. Al maig sabrem les noves mides de la finestra d'Overton catalana, si resta igual o si es reforça el projecte d'ampliació cap a la dreta.