Giulio Andreotti, que va tenir a càrrec seu el Consell de Ministres italià en set ocasions, és l’autor de la frase “el poder desgasta, sobretot quan no es té”, que ha interioritzat en excés el PP, a qui li sol faltar finezza quan no el posseeix i, en canvi, li sobren presses. Andreotti era un cínic i amb els seus sarcasmes podria escriure’s un llibre de citacions polítiques. Només a ell se li podia ocórrer de dir aquesta sentència en públic: “Governar no consisteix a solucionar problemes, sinó a fer callar els que els pro­voquen”.

Als populars no és la primera vegada que els passa. És més, sembla que tenen una concepció excessivament patrimonial del poder i quan perden a les urnes tenen la sensació que els han fet fora de casa. Els va passar quan José María Aznar va perdre les eleccions davant Felipe González el 1993, malgrat que les enquestes els donaven guanyadors i els ha tornat a passar al cap de trenta anys, quan Alberto Núñez Feijóo s’ha quedat a les portes de la victòria quan res no ho presagiava. I en tots dos casos, la seva oposició de seguida va ser implacable, saltant-se sovint les regles del respecte parlamentari.

El PP confon fer oposició amb enderrocar el Govern i no troba el to. Sembla que els costa de ser oposició, quan la seva funció és importantíssima en democràcia, la qual cosa queda plasmada a la Constitució. L’oposició és un contrapès, un controlador de l’Executiu, una alternativa. La bona oposició no és la que busca entorpir, posar bastons a les rodes o frenar iniciatives positives per al país, sinó la que aporta crítiques constructives, proposa altres opcions i és transparent en la seva voluntat de fer política.

Però el PP confon –i ho estem veient­ aquests dies– fer política amb enderrocar el Govern. I no acaben de trobar el to. No es pot anar dema­nant cada dia el cap de Pedro Sánchez al primer minut que apareix un problema. La política no és una cacera. Aquests dies estan disparant contra el president del Govern espanyol, contra la presidenta del Congrés o contra el ministre de l’Interior. De vegades Sánchez podria parafrasejar Andreotti quan va proclamar: “M’han acusat de tot menys de les guerres púniques perquè era massa petit”. 

La política no és una cacera, escriu Màrius Carol en aquest article, encara que crec que hauríem de canviar política o PP per José Maria Aznar López, un paio petit, no només físicament, però letal i tòxic. Dit això, Sánchez ja entenc que no pot controlar ni evitar un cas com el de Koldo Garcia, però és que també sonen tambors de guerra de la relació entre la seva dona i Air Europa. Vol dir que quan més curós sigui, menys munició els donarà als terrorista intel·lectuals del Partido Popular. I parlant de presumptes terroristes, aquest jutge García Castellón mira que és inútil, hi ha un terrorista solt!, o més d'un deambulant per Europa, (i en quatre anys no se n¡ha assabentat), clar que estava enfeinat intentant esbrinar qui era M.Rajoy. Com va contestar a un jove que li va preguntar com estava: Que com estic, va contestar malhumorat: Envoltat per la mort i rodejat d'imbècils.