NO DIRECTION HOME


No Direction Home és un documental de Martin Scorsese que descriu la vida de Bob Dylan, i el seu impacte sobre la música popular americana i la cultura del segle xx. La pel·lícula no cobreix el conjunt de la carrera de Bob Dylan, sinó que es concentra en el període comprès entre l'arribada de Dylan a Nova York el gener de 1961 i el seu accident de moto el juliol de 1966. Aquest període descriu l'ascensió de Dylan fins al seu èxit com a cantant i compositor folk, i la polèmica que envoltava el seu pas al rock. La pel·lícula va ser difosa conjuntament a la televisió als Estats Units i al Regne Unit el 26 i 27 de setembre de 2005. Y actualment la podeu trobar a Movistar+
El projecte No Direction Home va començar el 1995 quan el director de Dylan, Jeff Rosen, va començar a realitzar entrevistes amb amics de Dylan com el poeta Allen Ginsberg i el músic Dave Van Ronk. Tots dos van morir abans de la sortida de la pel·lícula. La vella amiga de Dylan Suze Rotolo ha atorgat igualment una entrevista.
Centenars d'hores de gravacions cobrint el període de la pel·lícula van ser visionades. En particular una gravació del grup de Rock de Dylan a l'institut, la seva trobada el 1965 amb Andy Warhol en un càsting, o el celèbre concert al Manchester Free Trade Hall el 17 de maig de 1966.
El títol de la pel·lícula es va agafar del títol de la biografia de Dylan publicada el 1986 per Robert Shelton, tret d'un vers de la tornada d'una de les cançons més cèlebres de Dylan Like a Rolling Stone. 
 La pel·lícula presenta els que han influenciat Bob Dylan: John Jacob Niles, Odetta, Woody Guthrie, The Clancy Brothers, Joan Baez, Allen Ginsberg, Pete Seeger, Dave Van Ronk, Webb Pierce, Hank Williams, Johnny Cash.

Eren temps de canvis, en què Martin Luther King clamava el seu I have a dream, i Miquel Martí i Pol ens deia que tot estava per fer i tot era possible. Dylan cantava allò que molts volien dir, però no gosaven o no sabien com fer-ho, d'ací el seu eclecticisme. Mentrestant,  en  tot l'orb resplendien i ressonaven les campanes de la llibertat. Després, com diria Vargas Llosa, se jodió todo.

Comparteix:  

Comentaris

  1. El problema amb les campanes, és que no tenen un toc específic per la llibertat; sí que el tenen per "a morts" o "difunts".

    ResponElimina
  2. jajaja me temo que sí, las campanas han perdido el badajo o nadie las puede oir : )
    La verdad es que a mi nunca me gustó Dylan, lo siento. Sus letras muy poéticas sí, pero su música lineal, aburrida y su voz... de gallina total : )
    No obstante, muchas gracias por la peli, espero que alguien le saque el partido que se merece. Un abrazo!

    ResponElimina
  3. Para entender la importancia de Dylan, habría que meterse en el momento en que entro en nuestras vidas a mediados de los 6o,s con un locutor ( ahora non recuerdo su nombre) que traducía sus letras al castellano.

    Un abjrazo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sí, sí, conozco perfectamente su grandísima influencia y de hecho, se de dos blogueros que ya no están, que disfrutarían muchísimo con esta película y como ellos cientos de miles de personas, pero yo nunca conecté con su música, soy yo la bicho raro, como Andy Warhol otro icono, pero a mi el pop art nunca me dijo nada, mira, sin embargo la poseía encrespada y hiper realista de Allen Ginsberg, me dice, no me encanta, pero me dice. Gracias de todas formas, un abrazo y buenas noches!

      Elimina
    2. Allen Ginsberg es todo un personaje más del entorno de Kerouac, magistralmente narrado en On the Road (en la Carretera).

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada