En una societat on l'aparença compta més que no pas l'essència, la mentida s'ha apoderat de la conversa pública. El 2016 es va començar a emprar amb profusió l'apel·latiu postveritat o “mentida emocional”, és a dir, la distorsió de la realitat en què els fets objectius pesen menys que l'apel·lació a les emocions. Quan se sent una mica de manera intensa, tova instal·lat en la pròpia bombolla ideològica construïda per les xarxes i els mitjans afins, resulta incòmode dubtar de la seva veracitat. L'11-M va inaugurar el menyspreu per la veritat a la política espanyola.

“L'11-M ha creat una cultura, no del tot desapareguda, de certa afició per les versions alternatives, que van començar a Espanya abans que en altres llocs”, reflexiona José Antonio Zarzalejos, exdirector d'Abc, al documental sobre la gestió informativa dels atemptats que ha fet Jordi Évole. Iñaki Gabilondo afegeix: “La polarització que hi ha ara és filla d'aquella tensió. La fractura no s'ha curat i hi continua”. La mentida política adquireix vestidures diverses, es barreja al mateix sac de les mitges veritats i els sobreentesos, com s'està fent amb alguns dels contractes de màscares per a la covid. Vint anys després, hem incorporat la postveritat a la pràctica política, plenament normalitzada, com una cosa trivial i quotidiana que ja ni tan sols val la pena combatre.

No només les mentides formen part de la discussió política diària. També els insults o els retrets retòrics d'alt voltatge. Un exemple pràctic d'aquesta setmana, el tenim en una piulada del compte oficial del PP a la xarxa social X: “Missatge per als corruptes del PSOE: és la una de la matinada. Diu Yolanda Díaz que és hora de sortir de les marisqueries. Ja es poden dirigir ordenadament als seus prostíbuls de confiança. Recordeu saludar el porter, Qui sap, potser arriba a conseller de Renfe”.

Quan es desqualifica en aquests termes l'adversari s'aprofundeix en la divisió social i es fa malbé la convivència. I en aquest joc del i tu més acabem perdent tots. Per això cal agrair que Juntsxcat i ERC hagin abandonat les seves picabaralles i odis i s'hagi posat d'acord per pactar l'Amnistia. Amb el temps, tots recordarem el llegat del lletrat Boye: allò de “les crispetes” i el “aquí ho deixo”, dues frases gracioses que a cap advocat rellevant se li acudiria repetir per vergonya professional, però que a Gonzalo Boye li han funcionat - de moment -