Cada dia tinc més la sensació que vivim amb el cervell anestesiat. De fet, no sé si és el cervell, l'ètica o la moral, però sembla que les coses que passen, per impactants que siguin, ens importen un pebrot. L'impacte ens dura el que dura donar pas a la següent notícia, ia una altra cosa, papallona. Sofà, manta, i zona de confort. I que el món segueixi girant. Quan era petit, en aquell món on només ens assabentàvem del que explicava la ràdio, la meva mare tenia un mantra. Quan en algun cas parlaven de nens famolencs o assassinats, em deia que això passa molt lluny d'aquí, no et creguis tot el que diguin a la ràdio, exageren molt les notícies. Era una manera com una altra qualsevol de minimitzar els danys, i feia servir aquest subterfugi sense saber que, molts anys després, aquesta intenció es convertiria en una actitud social col·lectiva per defensar-nos del torrent d'informació que, ara sí, rebem cada dia per canals infinits, en viu i en directe en la majoria dels casos. Recordem els primers dies de la guerra d'Ucraïna. No hi havia informatiu que no retransmetés minut resultat el que passava, i ens manteníem enganxats al televisor per seguir-ho. De mica en mica, les informacions es van anar espaiant i la nostra atenció diluint-se, i ara ha de passar alguna cosa més que l'horror diari d'una guerra per treure'ns del marasme. I una cosa semblant està passant amb la guerra de Gaza, malgrat les esgarrifoses imatges que ens arriben, o el volcà de la Palma al seu dia. Potser el cas més paradigmàtic és el drama dels refugiats que va ser portada durant tot l'estiu, quan la foto d'Aylan, aquell nen mort a la platja, ens va picar per un moment les consciències. Avui, malgrat que continua havent-hi refugiats, ja ningú en parla, ni es pregunta què va ser de la família d'aquell nen ni de tants altres. No n'és l'únic exemple. El que va passar al seu dia amb l'Aquarius, aquell vaixell ple de refugiats del qual ningú semblava voler fer-se'n càrrec, també va fer córrer rius de tinta, però després d'una solució provisional, avui poca gent es preocupa de la sort que van córrer totes aquelles persones, que no són sinó la punta de l'iceberg del que passa cada dia en una mar Mediterrània convertida en una tomba gegantina. Ja ens hem oblidat de la Palma, d'Aylan, quasi d'Ucraïna i estem en camí de fer el mateix amb Gaza. No tinc la resposta a tanta amnèsia col·lectiva, però sí que la pregunta. Què més ha de succeir perquè reaccionem?, com ens pot deixar indiferents que a Gaza hagin assassinat més de quinze mil nens? Nosaltres som corresponsables de tota aquesta barbàrie, com ho van ser al seu dia els soldats holandesos de l'OTAN, en abstenir-se d'evitar la matança de Srebrenica. Nosaltres som el meteorit.