L’últim govern del general Franco va sospesar la possibilitat d’atacar Portugal després de la revolució del 25 d’abril del 1974, gesta democràtica de la qual ara es compleixen cinquanta anys. La rebel·lió dels joves oficials portuguesos contra les hores més tristes de la dictadura salazarista va encendre totes les alarmes de l’aparell franquista i algú va pensar a enviar els tancs de la divisió cuirassada Brunete cap a Lisboa. La revolució dels clavells va ser insòlita i encara és fàcil d’explicar: els joves oficials portuguesos estaven farts de les tres guerres colonials que dessagnaven el seu país a Angola, Moçambic i Guinea Bissau. Mentre britànics i francesos havien aconseguit mantenir una notable quota d’influència a l’Àfrica després d’haver concedit la independència a les seves colònies, no sense grans drames com el d’Algèria, el veterà dictador civil de Portugal, António de Oliveira Salazar , s’entossudia a mantenir el vell imperi. “Si el capitalisme guanya la guerra freda i perdem les colònies, Portugal patirà”, havia dit el dictador-comptable abans de morir l'any 1970. El seu successor, el discret professor Marcelo Caetano , va mantenir la mateixa política. El servei militar obligatori durava tres anys. Un brutal malson, mentre a Europa sonaven els Beatles.

Va germinar una conspiració de capitans que comptava amb el suport d’alguns alts oficials i durant la matinada del 25 d’abril de 1974 diverses unitats militars van prendre posicions clau a la ciutat de Lisboa. En menys de vint-i-quatre hores, el règim s’enfonsava, sense cap bany de sang. El clandestí Moviment de les Forces Armades, que la policia política no havia aconseguit desarticular, prenia el poder per restaurar la democràcia i alguna cosa més. Convocar eleccions, abandonar les colònies i aplicar reformes socials urgents. Bona part dels líders de la revolta militar havien adquirit idees d’esquerra i alguns d’ells, com el coronel Vasco Gonçalves , futur primer ministre, simpatitzaven amb el Partit Comunista.

Portugal formava part de l’OTAN des de la seva fundació el 1949. A Henry Kissinger se li van posar els pèls de punta en veure els soldats amb els clavells. El secretari d’Estat nord-americà va llegir la inesperada revolució portuguesa com la resposta soviètica al sagnant cop militar a Xile el setembre del 1973, patrocinat pels Estats Units. El preocupava Portugal i encara el preocupava més la sobtada descolonització d’Angola i Moçambic, dos grans països de l’Àfrica. Kissinger va començar a idear un enfrontament armat entre unitats militars discrepants, ja que no tots els capitans de l’abril eren esquerrans. Les unitats estacionades al nord del país tenien comandaments més conservadors. Un enfrontament intern podia justificar una intervenció militar externa. En aquest context, Carlos Arias Navarro , l’home que havia substituït l’almirall Luis Carrero Blanco com a cap del govern d’Espanya, va tenir la idea d’oferir-se als nord-americans per atacar Portugal per l’esquena. La divisió cuirassada Brunete podia ser la punta de llança d’una ofensiva contrarevolucionària. Ho va fer saber al número dos del Departament d’Estat nord-americà en una reunió feta el 1975, abans de la mort del general Franco. “Espanya estaria disposada a lliurar el combat anticomunista tota sola si és necessari. És un país fort i pròsper. No vol demanar ajuda. Però confia que tindrà la cooperació i la comprensió dels seus amics, no només en interès d’Espanya, sinó en interès de tots els que pensen igual”, va escriure Robert Ingersoll a Kissinger, segons consta en documents desclassificats de la diplomàcia dels Estats Units. Arias volia que Espanya fos acceptada immediatament a l’OTAN i somiava de poder liderar el postfranquisme amb l’etern agraïment dels Estats Units. Va ser un pla efímer. El nou ambaixador nord-americà a Lisboa, Frank Carlucci, va aconseguir frenar Kissinger. Carlucci, home de la CIA, considerava una temeritat fomentar una guerra civil en un país de l’Europa Occidental. No estem parlant d’un tipus massa tou. Carlucci havia col·laborat en el pla per liquidar el líder revolucionari congolès Patrice Lumumba , va ajudar a organitzar una revolta contra Julius Nyerere a Tanzània i havia supervisat les relacions dels Estats Units amb la junta militar del Brasil després del cop del 1964. El nou ambaixador va demanar un any a Kissinger per intentar reorientar la situació, amb el següent pla: màxim suport al líder socialista Mário Soares , guanyador de les primeres eleccions democràtiques portugueses; mobilitzar les regions conservadores del nord contra la comuna de Lisboa; capitalitzar el malestar dels retornats , els portuguesos damnificats per la veloç descolonització, i fomentar la divisió a l’MFA. El novembre del 1975 Portugal va estar a punt d’esclatar, però el Partit Comunista va frenar en l’últim moment. Es va evitar la guerra civil. El 1976, el general António Ramalho Eanes , cap de l’Estat Major, tornava els militars a les casernes, i a Espanya, Carlos Arias Navarro cedia el càrrec a Adolfo Suárez . El del 1975 no va ser el primer pla espanyol d’invasió de Portugal al segle XX. N’hi va haver tres més. El primer el va posar en marxa Alfons XIII , segons recorda l’escriptor Gabriel Magalhães a l’assaig "El país que nunca existió" (Elba, 2023). Indignat per la proclamació de la república portuguesa el 1910, el rei d’Espanya va temptejar França i Anglaterra per promoure una intervenció militar que restituís els Bragança al tron. L’esclat de la Gran Guerra el 1914 va frenar aquelles intencions. Com a mesura preventiva, la república portuguesa va prendre partit per França i Anglaterra i va enviar tropes al front europeu. Quan el Front Popular va guanyar a Espanya, Salazar va començar a témer una invasió quan va sentir el líder socialista Francisco Largo Caballero invocar una Unió de Repúbliques Socialistes Ibèriques. La dictadura portuguesa va donar un suport immediat a l’alçament militar del 1936, cosa que no va impedir que quan es va acabar la Guerra Civil els falangistes cridessin: “Ara a Portugal!”. El pla d’invasió més seriós va ser el de Franco el 1940, batejat com a operació Félix per l’Estat Major. Tropes alemanyes i espanyoles havien de prendre Gibraltar, mentre 250.000 soldats espanyols (deu divisions d’infanteria i una de cavalleria) envaïen Portugal. Franco somiava amb Felip II, però no va poder tancar un acord amb Hitler a Hendaia. La invasió alemanya de Rússia es va menjar la invasió de Portugal. L’operació Barba-roja va arxivar l’operació Félix. La tesina de Franco per accedir al generalat es titulava: Com envair i conquerir Portugal en 72 hores. - Enric Juliana.